Per què protesten els mestres? Amb Sira Ruiz

[00:00:02] Speaker A: la taca d'oli amb bot bou. [00:00:10] Speaker B: L'acord del Departament d'Educació del govern del president Salvador Illa amb els sindicats Comissions Obreres i OGT ha generat molt de malestar en el sector, sobretot en els sindicats veritablement majoritaris, com el sindicat USTEC, que consideren que ni de bon tros és un acord històric i que, de fet, fa molt de curt en àmbits elementals per solucionar el malestar que hi ha en l'educació pública. Avui en parlem amb la Cira Ruiz, una representant de la USTEC, on fa de coordinadora de feminisme. Cira Ruiz, què tal? Benvinguda a l'Atacadoli, com estàs? [00:00:40] Speaker A: Contenta que m'hagis convidat i amb moltes ganes que ens expliquem coses mútuament. [00:00:44] Speaker B: Molt bé, contents que siguis aquí. Parlarem de coses de fons, diguem-ne, per entendre el malestar en general que hi ha en el sistema educatiu català, però parlem una mica d'aquesta vaga primer. Aquests dies he anat llegint i sentint molts mestres i sindicalistes que deien aquesta vaga és diferent, té alguna cosa que la fa diferent. Què és el que la fa diferent? [00:01:06] Speaker A: Primer de tot que venim d'un cicle de desmobilització, i només moure't ja això ja ho fa diferent, no? I per una altra banda és que s'ha revertit tota la situació de no dir res, no? És un col·lectiu que sempre ha estat molt desmobilitzat, des del 80 aproximadament ha estat molt, molt desmobilitzat, i no havíem aconseguit, excepte en les vagues del Cambray, moure tanta gent. I és perquè penso que hi ha un tema de poder popular aquí, de veure que entre totes sí que podem. i la gent ha anat construint aquesta xarxa, i simplement és això. I per una altra banda, clar, tens tots els factors de cansament, d'injustícia, que hi són, però ja hi eren. Ha vessat el got, però també des d'un punt de vista més de connexió entre nosaltres i veure que juntes podem moure coses i fer sentir la nostra veu. [00:01:52] Speaker B: Aquest factor d'activació o d'una indignació especial, fins a quin punt deriva de la ràbia que va fer que el govern del president Salvador Illa anunciés que hi havia un acord històric amb la pompa retòrica amb què ho van anunciar? i que fos una sensació molt minoritària entre els professors, que allò que s'havia aconseguit era tan històric. [00:02:14] Speaker A: Clar, ben bé hauríem de desfer aquest relat perquè veníem d'abans de l'acord ja vam moure gairebé 90.000 persones a la manifestació de Barcelona. Llavors, clar, és veritat que això ha engegat més la ràbia, però els números més [00:02:29] Speaker B: o menys... Ja hi havia una tendència a la mobilització. Sí, hi havia [00:02:31] Speaker A: una tendència. I això ve del malestar. Del malestar en general, que després, si vols, en parlem de quins espais de malestar han generat aquesta bombolla de ràbia, una mica, d'indignació, però també de necessitat de dignificar [00:02:45] Speaker B: la professió. En la negociació amb el Partit Socialista, abans d'entrar en les qüestions del malestar, què es va trencar? Què va passar en la taula de negociació amb el govern perquè de cop i volta ells denunciessin en comissions obreres i UGT que hi havia un altre acord i que us deixava fora vosaltres, que sou el sindicat majoritari i altres sindicats que tenen més representació? Què va passar? Què es va trencar? [00:03:10] Speaker A: Primer de tot ens van emplaçar la setmana següent per seguir amb les negociacions i aquella setmana no ens van cridar. Això ens va fer molt mala espina a tothom. En general ja generava com un neguit de dir ostres no, no ens criden i això fa mala pinta. I per una altra banda no ens ha sorprès gens el que ha passat amb el pacte. No és la primera vegada que s'arriben a acords amb aquests dos sindicats que després podem parlar també d'això de les minories i les majories. Ara em centro més en això. Llavors el que es va trencar simplement és que es va fer un pacte a banda. i nosaltres des de feia 48 hores aproximadament abans previs de la signatura del pacte de la vergonya del país, nosaltres el que vam començar a ser rebre per part d'alguns delegats i delegades i gent a fi aquests dos sindicats que van signar, ja ens van començar a filtrar que això era possible i que hi havia molta incomoditat. No per part de tothom, però evidentment les veus crítiques ja ens ho feien arribar. I nosaltres vam fer un Consell Nacional Extraordinari, crec recordar el dia abans, ara no us ho sé dir exactament, com a sindicat, perquè dèiem, però això serà possible? Signaran sense consens de la mesa, sense majories? Hi havia molta gent escèptica en aquell moment als òrgans de decisió del sindicat i de participació, però també hi havia gent que ho veia molt possible perquè ja s'havia produït. Llavors, què es va trencar? Res. En realitat, l'acord estava pres. Creiem també que hi ha un tema de pressupostos aquí darrere. No tothom ho pensa, però hi ha un acorret de pensament dins del sindicalisme que diu que, clar, que orgia arribar a acords amb aquesta base social tan gran que és el món de l'educació, perquè aplanés el tema de poder signar pressupostos. De fet, ens han interpel·lat, inclús, perdó, dient-nos... Heu trucat als Junqueras perquè no signi? Hem rebut això, no? En les assemblees aquestes... I l'heu trucat? No, per dir-li que no signi els pressupostos. Nosaltres hem mantingut contacte amb tots els partits del que considerem l'espectre esquerre, explicant les nostres demandes, així com associacions, associacions de famílies, metges, altres col·lectius. Nosaltres sí que hem dit que tenim aquestes demandes i voldríem tenir el vostre suport. Hem interlocutat amb tothom de l'aspecte d'Esquerra i de la base social, això sí. És a dir [00:05:28] Speaker B: que una de les lectures d'aquestes corrents de pensaments que deies era que potser el Partit Socialista volia esgrimir un acord amb els sindicats de l'educació per poder dir a Esquerra Republicana, ell que tinc molt de suport social com ha passat amb foment del treball i les patronals que li van signar la proposta de pressupost per dir, ei, sisplau, obre'ns el pressupost. Aquest pensem [00:05:49] Speaker A: que era l'estratègema i, a més a més, no és la primera vegada que ho fan. Per tant, a meses sectorials on hem volgut arribar a acords, que recordem que la mesa és l'espai legítim de negociació, ja havien arribat amb acords presos aquests dos sindicats, coses més petites poder, però ja havia passat. Per tant, sorpresa cap. A més a més, recordo que unes setmanes abans ja es van fer una foto donant suport als pressupostos. No sé si us recordeu, però això també donava... Bé, veiem que la narrativa va molt per aquí. No sé [00:06:23] Speaker B: si, ara que parlaves també dels metges, dels pagesos, de fet ahir o abans d'ahir hi va haver pagesos també que es van sumar en part amb els seus tractors als talls de les carreteres que havíeu fet els sindicats de mestres. No sé si també hi ha una voluntat de pacificació d'una situació que tenia un potencial d'escalada molt important, com és el que ha [00:06:48] Speaker A: acabat passant. Possiblement sí, perquè és el tarannà també d'aquest govern. És una mica paivagar les veus, però no buscar solucions reals. Sobre el tema de les sinèrgies que hem anat trobant amb pagesia i amb altres grups, podem diferenciar dues coses, no? Tant pagesia com metges, com famílies, no? Vull dir, som la base essencial d'aquesta societat, i quan parlem del món del treball està clar que sanitat, no només metges, eh? Que sanitat, educació i l'alimentació serien tres potes fonamentals per un benviure. A més a més, també hem de parlar de què passa amb aquests espais, de com es veu la societat i com s'emprenen, perquè moltes vegades aquests espais s'emprenen com a serveis de llar d'infants, en el nostre cas moltes vegades, o com tenir joves que són en una societat molt convulsa com la que tenim, són difícils de manegar a casa o en altres espais. i el centre educatiu et garanteix una sèrie d'hores en què aquest jovent està allà sense posar solucions reals del problema social. De cara a l'alimentació tampoc tenim una mirada crítica, tenim convenis internacionals molt complicats, tampoc no estem empoderats amb la sobirania alimentària, ni de lluny. i tampoc ho veiem com una cosa, no? Anem al supermercat, no ens plantegem d'on surt, no ens plantegem res d'això, i de cara a tot el tema de la sanitat, doncs també hi ha tota aquesta, com parlàvem abans, la cançó de l'enfadós, de queixar-se que el sistema no funciona, però tampoc ser propositius i propositives i demanar als governs, no només a través del nostre vot, sinó des de l'acció popular, com hauria de ser la sanitat que ens cuida, que cuida [00:08:20] Speaker B: els nostres cossos. Falta coordinació, no sé si dir-ho així, però d'una mena de programa de peticions una mica general que vagi més enllà de l'àmbit d'actuació de [00:08:31] Speaker A: cadascú. Clar, un govern que es diu el govern més socialista de la història, ens sorprèn que la base social la paivagui, que calli les veus en certa manera i que tampoc tinguin el pes que haurien de tenir. Un exemple d'això és tot el que va cap a la concertada a nivell d'educació. Vull dir, nosaltres ja sabeu que estem totalment per la línia pública, o sigui, potser 300 milions pot semblar poca cosa, però clar, amb les necessitats que tenim en l'escola pública és un problema. Si vols després parlem una mica d'aquest acord també que han arribat amb les concertades, però és com [00:09:05] Speaker B: una aposta... No, no, digues, digues, m'interessa... Sí, sí, ja ho pots explicar perquè m'interessa entendre per què vincules una [00:09:11] Speaker A: cosa amb l'altra. Clar, o sigui, no veig com un acord de país pels serveis públics, no? Sabeu que tenim com... Catalunya està... L'estat espanyol en general, però Catalunya encara més amunt, estem a la part més alta de concerts educatius, és a dir, que la meitat, pràcticament, dels centres educatius podríem parlar que tenen concerts, és a dir, que la generalitat, una mica, on la Generalitat i l'Estat espanyol posen diners en aquests concerts, i bàsicament pagant les nòmines dels equips docents i dels equips educatius. Aquest és el traspàs econòmic. Però clar, no hi ha hagut una reparació postfranquista del tema de la concertada i se segueix alimentant aquest model, aquest model que té aspectes també de molta segregació. Mira, et poso un exemple com molt potent. Nosaltres participem de les meses Quan l'alumnat es matricula a un centre, per dir-ho molt fàcil, tenim unes comissions de garanties, tu et matricules i decidim a quin centre se situa aquest alumnat. Els sindicats tenim la funció d'anar-hi perquè l'alumnat tingui els recursos que necessita i vagi sobretot a l'escola pública, en el nostre cas. Com a sindicat defensem això. Llavors, el que ens passa moltes vegades és que a la concertada, per exemple, amb 17 alumnes hi ha sobre un grup. Això no passa a la pública. Has d'acomplir ràtio per obrir un grup nou. I per un alumne no obrim ràtio quan sabem que la matrícula viva ens el farà obrir. Després també tenim tot el tema, es donaran no sé quants recursos per ajudar a la matrícula de l'alumnat [00:10:43] Speaker B: vulnerable. Ens consta... Això com a part de [00:10:46] Speaker A: l'acord de la concertada. Del PAC aquest. Clar, l'alumnat vulnerable és indiscutible que molt majoritàriament va sempre a la pública. La ràtio és molt diferent. Si nosaltres estem, de vegades tenim centres que són dos terços d'alumnat i és l'alumnat vulnerable, això a les concertades no passa. Això és un sistema segregador que el Síndic de Greuges denuncia cada any, no? Llavors, clar, No estem donant el pes que necessitem al servei públic i estem desviant certa quantitat de diners cap aquí, [00:11:19] Speaker B: però no només són els diners. L'argument històricament de defensa d'aquest model és, en part, una qüestió de prevenir la saturació. la manca de recursos, la dificultat de disposar una musculatura en el sistema públic de l'ensenyament, en les escoles públiques, que absorbeixin totes aquestes masses d'alumnes, en el sentit que la concertada fa un paper desengreixador. Sí, [00:11:44] Speaker A: el que passa és que des del Concordat, o des de fa 40 anys, jo penso que aquesta musculatura s'hauria pogut treballar una mica i anar cap al sector públic. Però no només això, també hi ha una cosa molt perversa, ideològica, que és la llibertat de centre. La llibertat de centre, jo haig de triar l'educació que vulgui pels meus fills i filles. Nosaltres diem sí, però no amb els diners públics. Vull dir, poden haver-hi centres privats, sempre que compleixin les condicions, però... aquest bolet ens sembla molt pervers. Llavors, clar, fins i tot en el món de l'educació veiem que això és problemàtic perquè s'aprima la part pública. És cert que la part pública necessita més recursos per aquesta vulnerabilitat, perquè hi ha un manteniment d'edificis, etcètera, etcètera, però és que l'alumnat és l'alumnat [00:12:28] Speaker B: del nostre país. Per què creieu que el Partit Socialista defensa tant aquest model com s'ha vist en l'acord de l'altre [00:12:36] Speaker A: dia? Nosaltres veiem que el Partit Socialista no vol soroll. Hi ha un immobilisme total. I no és només del Partit Socialista de Catalunya, el Partit Socialista en general, com els altres governs que hem tingut. És un acord que sempre ha estat sobre la taula. Ningú [00:12:52] Speaker B: s'ha atrevit a això. Què fa que la relació dels sindicats amb la conselleria sigui sistemàticament tan difícil? Malgrat els errors que pugui haver comès aquest govern, abans tu mateix ho deies que amb el conseller Cambrai també n'hi va haver, què fa tan difícil la interlocució amb la conselleria? En primer [00:13:13] Speaker A: lloc, que no podem fer llaps. La conselleria ens fa propostes de mínims sempre. Arreglarem aquest... Si t'imagines una casa, arreglarem aquest andoll, canviarem aquesta rajola o aquesta prestatgeria. Però nosaltres parlem que ens hem de seure i s'ha d'escoltar els docents i el personal educatiu perquè diguin quina és l'educació que necessitem. I [00:13:33] Speaker B: com pot ser que amb tants anys no hi hagi hagut una voluntat de fer una reforma estructural [00:13:38] Speaker A: en aquest sentit? Nosaltres ignorem perquè cap govern de cap color no s'hi ha posat. També és cert que això requereix una feina prèvia de consens social, de preguntar i de trencar amb determinats privilegis. D'aquí. Et poso exemples. Mireu, ara, per exemple, en tot el tema de digitalització, nosaltres estem esperberades, estem parlant de diners de la concertada, però nosaltres, dintre del Departament d'Educació, es fa un pla de digitalització, que molt d'aquest pla, els diners venen de Next Generation, etcètera, són milions, estem parlant de moltíssims diners, ara no ho tinc quantificat, dispenseu que no porto la dada, I el que trobem és que ara han fet un altre acord amb una altra empresa, la mateixa empresa que ens servia el material electrònic, i ara tot el material, tot el hardware i tot el software es llença perquè posarem dispositius nous. Això és un exemple molt clar de que no s'optimitzen els recursos, de que moltes vegades ja tenim acords previs amb empreses, amb determinades institucions, el que sigui, i llavors els hem de donar compliment. Però la veu de les persones que estem a peu d'aula, aquesta veu és l'última que s'escolta, perquè les coordinadores TIC estan fartíssimes, però a més a més estan denunciant això, que s'omplen camions amb dispositius que podrien anar per alumnat vulnerable, Mira com tindríem aquí, no?, una desigualtat social que podríem donar suport, que podrien anar per famílies, que podrien guardar-se en prou de la sostenibilitat i tenir aquests dispositius fins que es fessin malbé els altres, etcètera, etcètera. Llavors, la nostra sensació, una mica, és que anem donant pals així com posarem això aquí i farem allò, però no hi ha un diàleg amb la part social i tampoc hi ha un diàleg amb la societat en general per veure quin model d'escola [00:15:25] Speaker B: necessitem com a país. És inevitable, veient tota aquesta fotografia, fer notar també que hi ha uns altres sindicats que no ho veuen així. Per exemple, la situació de crítica o de ràbia que deies ara és perquè Comissions Obreres i UGT ve que pacten amb el Partit Socialista un acord que ells consideren que sí que és històric o, com a mínim, que era una oportunitat, segons que van dir ells, que no es podia deixar perduda. Quina és la discrepància fonamental [00:15:56] Speaker A: amb comissions UGT? Nosaltres diríem els acords de la vaguetat, perquè no concreten. Si anem fil per randa, quan parlem de recursos humans inclusiva, tu veus que és un volum de diners molt gran. Nosaltres tenim vora de 4.000 centres educatius públics de Catalunya, 3.800 i alguna cosa així, no vaig errada. I, per exemple, diuen posarem, l'exemple, 80 MALL, que són Mestres d'Audició i Llenguatge. Clar, si tu divideixes, 3.800 centres, no?, 3.900, amb 80 malls. Vull dir, això em refereixo que l'acord és insubstancial, no? No arriba a 0,06 poder per centre. M'ho estic dient així de cap i segurament erro, eh? Llavors, clar, tots els acords, et poso aquest exemple, van en aquesta línia. Si nosaltres demà, si diuen, i són nyaps, no?, 50 euros per pernoctació. Clar, tu el dia que té 24 hores, li treus les 7 hores i mitja, 8 laborals que tens de pen al teu cos, acabes cobrant 3 euros l'hora per marxar de colònies. Amb una gran responsabilitat i ens encanta anar de colònies i les defensem i pensem que iguala. Després hauríem de veure quines empreses estan darrere de les colònies, si són assequibles per tothom i si realment igualen. Però aquests són els exemples més flagrants que et podria donar. Els temes de sou, inevitablement, també. El tema de les vetlladores, nosaltres demanem que les vetlladores estiguin incloses com a personal de la Generalitat de Catalunya, no? És una externalització de les pitjors pagades, no? I aquí podríem parlar de tota la perspectiva de gènere, que això és un problema que no ha sortit enlloc. Com a sector feminitzat, igual que passa amb sanitat, tenim categories laborals on les persones que estan més properes a les persones més vulnerables cobren menys, i t'ho dic així. Una vetlladora està amb infants i joves molt més vulnerables, una educadora està amb infants i joves molt vulnerables o tècniques d'educació especial i després tenen els sous més baixos i les pitjors condicions [00:17:57] Speaker B: laborals. Per què sindicats com UGT i Comissions, que bé que es deuen adonar d'aquesta vagetat, o bé que deuen discrepar que no hi és, accepten l'acord si fa tan curt? Això els [00:18:13] Speaker A: ho hauríem de preguntar a ells. Però [00:18:15] Speaker B: vosaltres a què ho atribuïu? Nosaltres [00:18:16] Speaker A: vam començar i pensàvem que anàvem una mica més a l'una i que vèiem que l'acord era vaga. L'última mesa vam veure que es començaven a perfilar coses, parlàvem de CIEIs, que són suports integrals a l'educació especial, per exemple, que és una cosa que ens preocupa molt. Tu creus que demà podrem seguir negociant i aprofundir i arribar a un acord? Perquè un acord no es tracta només de guanyar tot el que volem, però sí aproximar-nos, que no sigui vergonyós, d'acord? Llavors nosaltres creiem que hi ha una estratègia política, simplement, no? Uns interessos que desconeixem, però això els hi hauries de [00:18:50] Speaker B: preguntar a ells. És a dir, creieu que hi ha sindicats que es deixen instrumentalitzar per partits per aconseguir uns objectius polítics determinats? [00:18:58] Speaker A: Clar, aquest, creieu, programa gestàtic... Creus? Jo crec, podria intuir-ho, però tampoc t'ho sé dir. Penso que els hi hem de preguntar a ells quin ha estat el motiu per signar [00:19:08] Speaker B: això. i sobre el que ells diuen de vosaltres, que és que, particularment de l'Austec, no sé si vas llegir un article del Carles Espà, director de comunicacions de comissions obreres, que deia que criticava una mica que l'Austec havia permès que es normalitzés un tipus de llenguatge contra la gent de comissions i la gent d'UGT molt agressiu i amb estigmes que, em sembla que ell parlava de menjar gambes o rates traïdores, com un llenguatge molt agressiu per desacreditar-los i és un llenguatge que normalment fa servir la dreta o fa servir l'extrema dreta per desacreditar els sindicats en general i és trist per ells que també ho facin sindicats com l'AUSTEC. Què els responeu? [00:19:53] Speaker A: Responem clarament. No hem fet això però anem a matisar una miqueta. És normal com a sindicat majoritari que rebem aquest tipus de crítica. És absolutament normal, i que se'ns posi el foc, no només ho fa aquest sindicat. Això és normal, però no ho hem fet, i no ho hem fet perquè va ser un acord que vam prendre nosaltres de no fer-ho. Llavors, si la nostra filiació... Però [00:20:17] Speaker B: ell deia que eren uns xats que la vostè que havia ajudat... Si la [00:20:19] Speaker A: nostra filiació fa aquests comentaris, etcètera, clar, els xats que nosaltres controlem sí que hem intentat, i podeu llegir els missatges, aquí hauríem de parlar amb respecte sempre. No obstant això, la gent és lliure. i això està clar que són llibres de crear-se la seva pròpia opinió, perquè no hi ha res més d'ultradreta que dir-li als altres el que han de pensar. I és veritat que pot resultar ofensiu, no sé què em deies de les gambes, no ho sé, però com que persones que mengen moltes gambes, que són riquetes, no entenc això, doncs jo puc entendre que això pot resultar ofensiu, però clar, ofensiu és pels docents un acord que no és majoritari, que no està referendat pel col·lectiu i que s'ha signat a esquenes del col·lectiu. Perquè això, més enllà de la gràvida, que jo et digui una paraula que no t'agrada, implica que si nosaltres aquí, on som ara, un docent necessita pràcticament entre el 50 i el 60% del seu sou per pagar el lloguer, imagina't si és seriós. Imagina't què és més important, que jo et digui que menges moltes gambes, entenc, o que jo no pugui pagar bé el lloguer o que estigui en una situació ultraprecària. Llavors, també penso que aquesta demagogia del discurs i dir totes aquestes coses són preteses per tirar pilotes fora i al final no donen explicacions d'allò que realment és vergonyant, que és l'acord que [00:21:36] Speaker B: han signat. Parlem de què encalla aquest acord, perquè ahir la consellera Paneke va dir que continuen estenent la mà que l'EUSTEC i la resta de sindicats que rebutgeu d'assignar finalment l'acord, el signeu, però que no estan disposats a modificar-lo i a obrir-lo, vaja. [00:21:54] Speaker A: Bé, tot el tema de les mesures socioeducatives, és a dir, en primer lloc, si tu em dius, pots signar això que jo et proposo, estic amb la mà estesa perquè signis això, però no hi haurà modificacions. En realitat, clar, m'estàs obligant a fer una cosa amb la qual no estem d'acord, i a més ens refrem del 95% del nostre col·lectiu, de les 40.000 enquestes que vam fer, més tot el que hem fet a peu de carrer, després parlem una mica de com hem matxacat tota aquesta polseguera de la campanya a través de l'organizing. Llavors, això està clar, que no em pots dir... Això és una bajanada, i no només és una bajanada, sinó que és una falta de respecte i un atac a la nostra intel·ligència com a col·lectiu. Però, per una altra banda, hi ha totes les mesures absolutament insuficients amb la inclusió, entenent, i així també seré molt franca, que no és fàcil posar una solució, perquè, com dèiem al principi, si recapitulem, necessitem unes estructures noves de país que mirin i que reconstrueixin el teixit educatiu i que mirin cap a l'escola, l'educació pública que volem. Això no és fàcil i passa el mateix amb la inclusió, Una societat que va corrents molt darrere nostre, el personal educatiu anem així, la societat pensa que li hem de donar resposta a totes les problemàtiques, mòbils, agressions, violències masclistes, tot ho hem de fer des dels centres d'educació. La [00:23:14] Speaker B: societat segurament pensa que és on comencen moltes coses i per tant això fa que s'hi doni molta importància. Podria ser [00:23:20] Speaker A: que són on comencen o és on apaivaguem tot el malestar social, perquè jo no crec que les violències es comencin a l'estat educatiu, sinó que s'exporten en aquest microclima social que són les aules. Dit això, m'he perdut, ja no sé què [00:23:34] Speaker B: t'estava respondent. En quin sentit l'acord... Hi [00:23:39] Speaker A: ha tota la part de la inclusió, que és totalment insuficient, entenent el que et deia, que s'ha de fer una revisió a fons, que no és una qüestió de posar nyamps o de posar aquí quatre, vuit o no sé quants diners, Sí, [00:23:50] Speaker B: com que s'ha d'aprofitar el moment, entenc, i aquest moment de mobilització per aquesta reforma que al principi dèiem que fa moltes dècades que el sistema polític no es posa les piles perquè arribi. Nosaltres [00:24:00] Speaker A: hem fet un estudi, que no sé si sortirà publicat o no, que hem fet un estudi dintre del nostre col·lectiu i sobretot també amb el sindicat, amb el nostre ideari, de com hauria de ser el sistema educatiu que volem. O sigui, nosaltres estem per proposar, però els acords que hem arribat amb la resta de sindicats que portem a mesa, evidentment no és això que pensa l'Eusteco, que pensa part del nostre col·lectiu i la nostra filiació, però sí que tenim idees. Hem acordat què portem en aquestes meses de negociació i ho hem fet des de la unitat sindical, això és important perquè no entra tot el que jo t'estic dient ara, moltes coses que et dic formen part de la línia de sindicat i no de la línia general, per tots els sindicats que estem enfadats amb aquesta decisió, hi ha el tema dels recursos per la inclusiva, hi ha tot el tema d'infraestructures, tenim gairebé 1.000 barracons i això es mou a Catalunya. Tenim unes infraestructures terribles. Tenim tot el tema de condicions laborals, el pes econòmic també, t'estava parlant del que costa pagar un lloguer, perquè clar, quan t'ho afegeixes al cos de la vida a Catalunya, no cal que tu diguis que això m'hi ha molt dit, és que és insostenible. I a més a més, Tenim un acord econòmic que ja hi ha comunitats autònomes, com Astúries, que ja comencen a demanar també un augment de l'acord econòmic. Deien, us situareu els tercers o els segons millor pagats, però això vol dir que durant sis anys ningú millorarà les seves condicions laborals. llavors l'acord econòmic totalment insuficient. Després tenim tot el tema de malestar als centres educatius, professorat que està angoixat, trist, no només per la sobrecàrrega, també per les violències que pateixen els centres educatius i que no saben com donar resposta ni la troben de forma ferma des de l'administració. Tenim tot el tema de l'etapa 0-3, que està supermenys tinguda i que creiem que és fonamental perquè aquí és on comença l'educació, 0-3. Tenim tot el tema de la democràcia interna i del currículum, que necessitem que els currículums treballin des de la base social educativa i que parlem entre tots i totes de com ha de ser, què volem fer, necessitem que hi hagi molta més participació perquè si no traiem matèries, fem bajanades, necessitem que el tema de la burocràcia, que ja l'estan tractant, del tema de transparència de com es prenen els acords... Tot això [00:26:24] Speaker B: entenc que són propostes per fer unes polítiques una mica de fons i per solucionar del model educatiu el que no funciona. Però una altra cosa és en l'acord concret o què concretament podria desllurigar un acord que desconvoqués aquestes vagues i que permetés [00:26:41] Speaker A: continuar... Hi ha tres. Els quatre punts que demanem. El primer, que els recursos per la inclusiva siguin amb cara i ulls, no només físics, sinó amb una bona planificació concreta, no com la que ens han donat, amb un pressupost realista i preguntant a les persones que estan a les aules. i a les famílies amb infants amb necessitats educatives especials i amb dificultats en general. perquè no estan contents amb el model d'inclusió. Aquí hem de posar molt, molt el foc en les famílies. Per una altra banda, tenim tot el tema de fer coses que no serveixen per res, per dir-ho clar. La burocratització. Burocratització i també estandardització de proves que moltes vegades no tenen res a veure amb el que jo treballo a l'aula, amb el propi currículum que m'està demanant. Nosaltres som traductores especials d'intentar interpretar la llei buscar la prova estandarditzada que en faran, la prova que en plantejarà el Departament d'Educació i després ser criticades als informes PISA. Això no pot quedar amb aquesta vaguetat. També ens fa molta gràcia que diuen que faran programacions d'aula que les posaran en oberge i són. Per exemple, el vector de gènere va plantejar, fa més de dos cursos, ja va fer programacions de cada àrea i matèria amb la perspectiva que havien de tenir, una feinada enorme que va fer aquell grup, ni s'ha fet publicitat, no? Per tant, tampoc crec que sàpiguen ni què tenen a dintre del departament, i després hi ha tot un tema també important de democràcia. O sigui, no ens enganyem. I la democràcia vol dir transparència amb les places que surten, la democràcia és tot, eh? I vol dir també que els claustres comencin a ser sobirans, i això ho estem començant a aconseguir només amb la nostra mobilització. [00:28:19] Speaker B: Hi ha algunes coses d'aquestes que, per exemple, la qüestió de més recursos per a l'escola inclusiva, l'altre dia la Yolanda Segura de l'Austec en una entrevista deia que tenim un de cada tres alumnes a les aules d'aquest país pràcticament amb plans individualitzats o que necessiten atencions especials per raons molt diferents i per tant necessitem que la inversió en recursos sigui proporcional a això. Potser el problema de fons no és que calguin més recursos per això, sinó que no pot ser que tothom tingui plans individualitzats, que és una cosa que fins fa quatre dies era molt reduïda, diguem-ne. És a dir, que evidentment hi hagi alumnes que tenen necessitats específiques i que això ha de quedar cobert, però que de vegades hi ha polítiques que... És la política o són els partits o són els governs qui, fent una mica de compensació, entre el que necessita la societat, el que volen les famílies, el que necessiten els mestres, trobi situacions intermitges que no plaguin del tot els mestres o que no encaixin del tot amb la demanda dels mestres. Plans individualitzats. [00:29:28] Speaker A: És un tema interessant que em treus. Molt bé. Plans individualitzats. Tenim una societat que és molt diferent de la societat que teníem segurament quan tu i jo estudiàvem i més quan jo estudiava, que tinc 20 anys més que tu. Llavors, perquè sé la teva edat, que me l'has dit abans. Llavors, el que passa és que a l'escola quan parlo d'escola per al sistema educatiu, no hem aconseguit traspassar les necessitats socials a les necessitats d'aula. I això que estem veient dels plans individualitzats és una cosa anecdòtica, abans no en teníem. El problema és que ara mateix tenim moltes carencies en salut mental i salut en general amb els infants, però no només en salut, sinó en el maneig de les emocions, i també tenim alguns temes, no?, i és que la ciència ha avançat i que abans els dictaments i diagnòstics no es podien fer com ara. I teníem molt alumnat que es despenjava perquè no ha canviat tant el que és l'abandonament escolar Això és potent, perquè no ha canviat tant. Per tant, és més, hem mimat l'abandonament escolar, que després podríem parlar de quines polítiques fan mimar l'abandonament escolar. Per tant, el que tenim és una societat molt complexa. Ara bé, és molt possible que s'hagin de trobar altres fórmules que vagin més enllà d'un pla individualitzat. Està bé detectar quines necessitats tenim socials, cognitives, qualsevol hàndicap. Està molt bé que ho puguem detectar per saber com el tractem, que abans no teníem això. El tema és que hem de veure ara qui tracta això, ara ja tenim el diagnòstic, però ara qui fa la intervenció, com la fa i si això resta recursos a tot l'alumnat en general, no parlo de la resta de l'alumnat, perquè tothom en un moment donat podem tenir una necessitat específica de suport. Llavors, clar, el sistema és de molta diagnosi. i de poca concreció de què fem ara. Ja tenim aquesta informació i és evident que un docent o una educadora que té 20 PSIs sobre la taula és molt difícil veure què necessita cadascú. Llavors hem de veure també què estem demanant als infants, si té molt a veure amb el que les societats ara mateix demanen. El que volia [00:31:40] Speaker B: dir també, que no sé si m'he acabat d'explicar del tot bé, és que sempre passa que cada sector de treballadors, perquè coneix la seva realitat sobre el terreny, té unes aspiracions de dictar o de tenir més protagonisme en la definició de les polítiques públiques que necessiten aplicar-se en el seu ram. La pagesia aspira a ser el braç, o una part de la pagesia espera ser el braç que dicti les polítiques que calen en termes de polític d'agricultura i de ramaderia, per exemple, i de vegades els governs i les administracions també tenen la funció de posar límits a les coses. No per no fer concessions, no per no tenir una educació de qualitat, sinó perquè Igual que va passar amb la pandèmia, que les famílies volien portar sempre els nens a les escoles i els mestres tenien més dubtes, o alguns mestres tenien més dubtes sobre les seves condicions de salut. Doncs amb totes les reivindicacions que aneu dient als sindicats, de vegades sí que fa la sensació que hi ha polítiques en què és legítim que l'administració posi un topall fins a un [00:32:53] Speaker A: cert punt. Clar, el tema també és que quan parlem de plans individualitzats hi ha de dos tipus, i crec que això t'ajudarà una mica a aclarir el tema. Hi ha els que són socials, dels que estan més associats a un hàndicap o una dificultat, per dir-ho clar. Llavors aquestes necessitats específiques de suport de la part social són les que han crescut moltíssim. De les altres tenim més evidència científica i han crescut, però la part social ha crescut moltíssim. Llavors se li demana a l'escola que resolem problemes socials, econòmics, de vivenda, un alumnat sense vivenda en una situació molt complexa, problemes també d'estructura social, famílies que treballen moltes hores, que són fora, aquestes sempre han estat, però això ha anat increixent i això és el que ara podem detectar, sabem que ha augmentat. Llavors és normal que vulguin posar un topall, però aquest alumnat el seguirem tenint a l'aula perquè hi ha un problema social, I aquest problema social es diu desigualtat. I aquesta desigualtat va creixent i hi ha alumnat i hi ha famílies que ho estan passant molt malament. I nosaltres ens veiem amb l'obligació de assenyalar això i dir els volem ajudar i no podem, perquè jo no puc mirar cap a una altra banda amb una canelleta que no menja, que no té una situació habitacional adequada, jo no puc fer això. per més que l'administració pensi que la tanca l'aixeta. És més, fa, jo diria que des del 2017, que tampoc m'esperava aquesta pregunta així que no, que els centres no es classifiquen per nivells de complexitat. Que no es [00:34:22] Speaker B: classifiquen vol dir que no hi ha [00:34:24] Speaker A: un paràmetre públic que permeti... Exacte, es classificaven amb molta complexitat, menys complexitat o sense complexitat, per dir-ho amb un llenguatge plener. I ara no ho tenim això, ho hem demanat, ho demanem sempre. A veure si finalment es fa. Perquè això fa que des del 2017 fins ara ha canviat molt el teixit de dintre de les aules. I això va directament relacionat amb recursos. Si jo tinc un centre amb moltíssima complexitat, tinc més docents, més recursos PAE, tinc més recursos. I això ens podria ajudar, però és una cosa que també no s'ha fet. Vull dir, són coses com de calaix. El que m'estàs [00:35:01] Speaker B: dient, en el fons, és que el departament ha perdut una mica el control sobre què està passant a les seves aules, és a dir, que no tenen una fotografia gaire ajustada a la realitat de la composició de les aules, dels problemes que té cada centre. La fotografia la [00:35:17] Speaker A: tenen perquè hi fem arribar cada any el nombre, quantitativament tenen la radiografia, però qualitativament necessitem que algú Vegi què passa. O sigui, fer una visitada a la consellera. Jo vinc de l'Alpenedès. Va fer una visita a la consellera als centres educatius del meu municipi. I que maca teniu l'escola. Mira, no et diré com tenim les escoles perquè precisament una de les escoles que he visitat està feta de barracons i té un munt de problemes estructurals i l'altra s'estan aprofitant les casetes del mestre de la República. Més barracons, més no sé què. O sigui, la teniu molt maca. Llavors, clar, del que passa a les aules, a la realitat, que mostrem quan venen, també, però igual que fem les portes obertes i ho deixem tot maco, d'aquesta realitat fins al que hi ha, hi ha una gran distància. I penso que els docents i el personal educatiu hem dit prou, volem que aquesta distància ja no hi sigui, no volem maquillar més l'escola perquè no podem treballar. Ens agrada molt la nostra professió i haig de reconèixer que de vegades jo mateixa, i em poso jo com a docent, he maquillat. He maquillat i he deixat l'aula perfecta per les portes obertes. Però el meu dia a dia no és aquest. El meu dia a dia és que a les 4.30, quan surto, m'haig de quedar a endreçar, a netejar. Les persones que estan fent la neteja dels centres van de cul també. I la realitat és que em quedo a fer hores extres i que a vegades tinc dies que porto molt bé la feina i dies que no faig una feina tan bona amb el meu alumnat i no volem maquillar-ho més. [00:36:49] Speaker B: De fet, vau treure un informe que deia que un 88% dels docents creu que els darrers anys hi ha hagut un increment del volum de feina i que gairebé la meitat dediquen entre 9 i 13 hores de treball o més de 13 hores de feina a casa un cop han acabat la feina. la jornada laboral, ho dic sumant xifres diferents que publicaven aquest informe. Què ha passat? Entenc que darrere de tot això hi ha aquest augment sobtat de la complexitat o el fet que el departament, com ara explicaves, ha perdut una mica el control de la situació, però per què de cop i volta la sensació és que ha d'avallar tot tant en molt pocs anys? Hi ha un [00:37:30] Speaker A: tema important que és la introducció de la tecnologia de forma caníbal en les nostres vides. La tecnologia ha entrat per quedar-s'hi. Llavors, moltes vegades estem a xarxes, hem de produir, perquè la tecnologia no és només que jo hagi de produir una cosa i posar-la al web, sinó que ja ha creat una cultura social en què tot el que jo faig ha de quedar exposat perquè tothom vegi què estic fent. També sabem que moltes vegades darrere d'aquesta exposició no hi ha tota la veritat. Per una altra banda, hi ha tot el tema del prestigi social, Nosaltres no volem això de ser figura d'autoritat, no ho defensem, si és i és, però no ho defensem de cap manera. [00:38:13] Speaker B: De tenir rang d'autoritat com els funcionaris [00:38:15] Speaker A: de presons. Jo, cira, això és una cosa que no m'interessa perquè no estic en el marc punitiu, això ho dic també com a cira, però sí que és veritat que no vull que la meva paraula sigui llei, no vull una tarima, com dèiem abans, no vull picar amb el ricle a ningú, però sí que és veritat que hi ha un coneixement que està molt denunciat sobre la pedagogia i que tothom ha passat per l'escola en aquest país i tothom es pensa que pot fer de docent. Això és una cosa que tenim. Després hi ha un desprestigi social brutalíssim. L'escola ja molta gent no la considera una ascensió social però alta. Primer que ho és, que ho segueix sent, i és igual que molta gent pensi que no, però sí que és veritat que s'intenta instrumentalitzar. I des de l'ultradreta, moltes vegades, però no només això, sinó de totes les cornes rogipardistes, que també permeen tota la part esquerra, el que s'està fent molt és dir que l'escola ja no és útil. En certa manera, he fet un resum d'aquest discurs, però moltes vegades es qüestiona l'utilitat de l'escola. Com que es fa [00:39:17] Speaker B: un relat una mica apocalíptic, en el sentit que la situació és tan caòtica que tot se'n va de mà. I [00:39:24] Speaker A: que ja no és útil. Però si t'ho pot fer una IA. Jo veia ara per xarxes, sortia una docent als Estats Units, jo crec que era tot inventat, feta amb IA, i dèiem, per fi ja no necessitem docents. Per què? Perquè els docents, a banda de fer la nostra feina, i de tenir carn i ossos, tenim generalment un pensament molt crític i hem de posar-nos davant de determinades persones i dir això sí, això no, això va bé, això no va bé. Els docents moltes vegades caiem bastant malament també a les famílies i de vegades també a l'alumnat, tot i que podem ser inspiradores en moltes coses. Això per una banda, i per una altra banda, jo penso també que hi ha un tema d'infrafinançament de tot el sector públic. [00:40:05] Speaker B: Hi ha aquesta cosa, ara que parlaves de la imatge que teniu els docents, cada vegada que hi ha vagues i cada vegada que hi ha peticions noves, n'hem dit moltes que tenen a veure amb els alumnes, però n'hi ha una que també ha estat central en aquesta negociació, que és l'actualització del complement salarial, que és en part responsabilitat de la Generalitat. Una part del sou és responsabilitat de l'Estat, una part del sou dels mestres d'aquí és responsabilitat de la Generalitat, i fa molt de temps que la part que és responsabilitat de la Generalitat no s'actualitza. I això ha estat una de les demandes protagonistes, si m'ho deixes dir així, en aquesta vaga. Això va lligat també al fet, a una crítica molt habitual que us fan els professors, que és que en la negociació, encara que sapigueu diagnosticar tots aquests problemes que has anat exposant al llarg de l'entrevista, Hi ha una priorització de les condicions laborals pròpies dels professors des d'un punt de vista una mica corporativista, és a dir, sense tenir més en compte les necessitats dels alumnes que no les vostres pròpies condicions laborals. Què hi responeu a això? Doncs és [00:41:16] Speaker A: la primera vegada que ens traiem al complex de parlar del nostre sou, i també et dic amb sinceritat que a mi em va costar començar a parlar de sou. I a molta gent, les primeres assemblees, els primers espais organitzatius, la gent deia, però no diem això que caurem malament, no? Perquè, tot i que molta gent, a la sala de professorat tu veies companyes que no arribaven a final de mes, que tenien problemes econòmics, que no venien a dinar al menú del divendres, jo parlo de primària que és on jo treballo, però que no venien, perquè deien no, és que aquest mes no em va bé. Hi ha molta gent que està així, no vull posar aquí un viatge superclassista, hi ha molta gent que està així a la nostra societat, i el que jo avui vull per tothom a la nostra societat, però ens traiem el complex de parlar d'això quan comencem a veure que és impossible, que és impossible sostenir les nostres famílies, si no tens família, els nostres entorns amb aquests sous. Jo me'n recordo quan vaig començar a treballar, deu fer uns 18 anys més o menys, era a la pública, jo cobrava 1.500 euros, 1.500 i algo d'euros, i jo amb allò, sense complements, jo es començava. Jo, amb allò, era la més rica de les meves col·legues, era molt riquíssima, vull dir, sempre convidava tothom perquè em sentia... I, clar, vull dir, la vida ha canviat bastant, i no només pels docents i les docents, i no només pel personal educatiu, ha canviat per tothom. Llavors, clar, igual que s'actualitza el salari mínim, Nosaltres hem d'intentar també que hi hagi una actualització dels nostres sous com a persones professionals, que a més tenim una matèria prima molt delicada a les nostres mans. Però a més a més, un col·lectiu que té aquests sous i que no estan gens prestigiats, tampoc no fas la teva feina amb la mateixa vocació, per més que la tinguis, perquè estàs pensant en altres situacions de supervivència o de subsistència, no diré supervivència perquè seria molt fals dir això, però clar, llavors ens és important, és important això, i és important també en un col·lectiu, com t'he dit abans, altament feminitzat. perquè moltes vegades no ens plantegem això amb altres col·lectius, no? Vull dir, segurament una persona que està treballant al metall cobra més que nosaltres, que és un sector altament masculinitzat. Llavors, el govern més socialista de la història i el govern de les dones, no?, penso que hauria de pensar en aquests sectors feminitzats sobretot, sobretot, perquè ens costa. Compaginar les nostres vides pensant que la nostra plantilla, el 80%, està feminitzada i en personal educatiu és quasi el 100% en pai, doncs imagineu-vos el que és dedicar-hi més hores, no arribar a final de mes, això fa que la qualitat del que jo pugui oferir a les aules, per més vocació [00:43:52] Speaker B: i amor que tingui, sigui mínima. Aquesta crítica de la lògica corporativista no només té a veure amb la qüestió del sou, sinó que de vegades es fa també en altres discussions, com per exemple amb la manca de possibilitat presentar mecanismes avaluatius també de la pròpia feina dels mestres que permeti tenir aquesta transparència que deies abans. Hi ha d'haver transparència amb tot, de dalt a baix, amb les places que s'obren, amb tot. Doncs hi ha qui diu també que hi ha d'haver transparència amb els resultats i amb la manera que tenen de fer classe els mestres i quin efecte té això i que hi pugui haver un sistema avaluatiu que per tant generi uns incentius per fer-ho millor i que no sigui que hi hagi límits d'alguna manera, que si un professor fa malament la seva feina això tingui conseqüències. O, per exemple, en la qüestió de la immersió lingüística. És a dir, les mateixes dades del Departament de Política Lingüística acrediten que hi ha molts professors que no compleixen la immersió, que fa molts anys que per desídia del centre o perquè... o per ideologia en alguns casos, no compleixen la immersió lingüística i fan classes en castellà i que ve que hi ha d'haver algun mecanisme de càstig o que això efectivament tingui conseqüències i que de vegades el replegament sectorial dels professors impedeix fer polítiques una mica més atrevides en aquest [00:45:24] Speaker A: sentit. Anem a PAMS, sí? sobre els incentius totalment en contra, és a dir, incentius per productivitat no poden estar associats a l'educació de cap manera, perquè això generaria una desigualtat social molt fort dins del sector igual feina, igual sou. Això està clar. Sobre els mecanismes de control, ja hi són. El que passa és que les inspeccions haurien de plantejar-se com s'estan fent aquests mecanismes i el mateix Departament d'Educació. Moltes vegades aquests mecanismes s'han delegat amb els decrets de plantilles i de direcció i se li ha donat a les direccions una feina que no els toca, que els ha angoixat, que els ha fet confondre quin és el seu rol dins dels centres educatius i que els ha generat molt malestar també a les direccions. No és la seva feina, la supervisió. És l'organització i coordinació d'un projecte educatiu, democràtic, i que pugui donar resposta al lloc on està encert aquest projecte, és a dir, al poble, a la ciutat, al barri, on passa això, quin teixit. Socialty, i jo com a direcció, el que faig és construir una resposta que sigui ajustada al que jo necessito, exportar la societat després en forma de material humà. Clar, aquí tenim diferents confusions. Llavors, és interessant també el que parlem de com rendim comptes, que ho fem molt sovint, que hi ha diferents mecanismes, però el problema és que no està estandarditzat i aquí es genera una injustícia molt gran. Perquè hi ha persones que se les avalua, per exemple, l'avaluació inicial. Tenim d'altres, avaluacions, inspecció pot entrar quan sigui a l'aula. Tot i que ja et dic que està delegat i això és problemàtic. Aquesta pregunta l'hauries de fer amb ells. Però moltes vegades quan nosaltres anem a rendir comptes és perquè se'ns amonesta per una cosa que es considera que no hem fet bé. O sigui, no hi ha ningú que ens pugui dir, ostres, doncs això va bé, això ho esteu fent bé, què està passant? Només és per allò que no arribem. I a més a més, aquestes proves estandarditzades d'avaluació que comentes, moltes vegades tenen un viatge molt, molt neoliberal, molt. I aquestes proves estandarditzades, al final, ens estan classificant a l'alumnat. pel que poden fer en un moment concret. I jo ara et pregunto a tu, no t'ha passat que has començat uns estudis o una cosa, un curset, m'és igual, macramé, o t'has apuntat al centre cívic a fer ioga i no se t'ha donat bé i t'has hagut de canviar. Doncs clar, això no se li permet moltes vegades a l'alumnat. Jo t'avaluo en aquest moment sense tenir en compte la teva perspectiva. I si a més a més sumes totes les desigualtats socials de bàsica, jo t'estic dient que moltes vegades això no es té en compte. i les avaluacions que s'estan fent tampoc són molt significatives, perquè algunes es fan a mostra, què vol dir a mostra aquest centre o quatre alumnes, no?, i tampoc, o sigui, moltes vegades funcionen com a càstig per veure aquest centre no va bé, de vegades fins i tot s'ha puntuat el centre segons l'avaluació, i no s'ha dit quins recursos necessitem més enllà d'això, i s'ha responsabilitzat moltes vegades de les direccions, i això, el seu rol no és de capatàs, no?, I, clar, tot això ha generat molt malestar també als centres. Llavors, podríem parlar d'això. Sobre el tema d'immersió, sí que penso que hi hauria d'haver mecanismes que puguin garantir que el català, que és la llengua no només de cohesió social, sinó d'igualtat social del nostre país, fos absolutament hegemònica, sense cap [00:48:47] Speaker B: mena de dubte. Amb més inspecció, també? O quins mecanismes haurien de ser? És [00:48:52] Speaker A: que jo no sé si inspecció, que són els que s'encarreguen d'això, per això et deia, això ho hauríem de parlar amb ells, no sé si és aquest el mecanisme, jo no sé si inspecció ha de ser. El que nosaltres, jo crec que la llengua no es conquereix mai, mai, mai per la punitivitat, es conquereix per l'amor. Nosaltres hem de fer que la gent parli català i que l'alumnat vulgui parlar català perquè no només és un dret social, cultural i tenim una llengua menoritzada que s'ho mereix, sinó perquè a més a més ha de ser allò que m'uneix als meus companys i companyes. De fet, ho és molt majoritàriament, sobretot amb els centres on hi ha moltíssima diversitat lingüística de llengua mare, de la llengua de base que portem de casa, diguem llengua mare, així com un estàndard, el català és l'esperanto del centre. I això és important, perquè acaba recollint, i a més amb les seves variables dialectals, els seus modismes, acaba sent un espai preciós on el català és la llengua vehicular perquè jo la necessito, perquè em vull comunicar amb els meus companys i companyes que em parlen d'altres llengües. Moltes vegades, precisament, alguns, bueno, aquesta dreta radical, i fins i tot no la dreta radical, alguna gent que està a la dreta, en teoria moderada, parla que aquesta diversitat va en contra del català. Doncs precisament no és així. És cert que pots trobar docents que no facin un bon ús de la llengua. I ja no parlo de tenir xarxes lingüístiques habituals amb una conversa... No, no, que parlin castellà. Això és cert que alguna vegada s'ha adonat. Nosaltres des del sindicat, això, evidentment, quan ens ha arribat, nosaltres hem fet tot el que hem pogut, denúncia pública, ho hem portat a les juntes de personal, que és el nostre espai, per parlar d'això, i s'ha revertit sempre. No obstant, que l'alumnat cada vegada parli més castellà com a llengua vehicular, és un tema de com ens hem plantejat el tema tecnològic, com ens estem plantejant els temes també de tot el tema dels mitjans de comunicació, dels llibres de text, d'allò que fa atractiu als infants i joves que jo m'apropi a una llengua, i de si s'estan generant continguts en català suficientment, no només atractius, eh?, sinó de qualitat, que atreguin, fins i tot de vegades han de ser fins i tot una mica populistes, no?, perquè els joves s'acostin a això. Dit això, amb el jovent també trobem una radicalització de vegades de parlar castellà, no? [00:51:11] Speaker B: Ideologitzadament, dius, els últims anys. Ideologitzadament. Jo [00:51:14] Speaker A: recordo fa uns anys també que em passava quan anava a serriar. vaig treballar a una escola no dirigida, i que em passava que hi havia alumnat, no?, vull dir, que era putgener i que me parlava en castellà, no?, vull dir, aquestes ideologies, no?, de posar la [00:51:27] Speaker B: gent... Vols dir que els mestres, o sigui, cada vegada sobredimensionem el paper que poden tenir els mestres amb la immersió per solucionar [00:51:35] Speaker A: la qüestió del català. Nosaltres creiem que sí, però per una altra banda, i creiem fermament, fermament, o sigui, que el català ha de ser, perquè [00:51:43] Speaker B: iguala, D'això m'hi estaria tres hores parlant, de la resta de coses que hem parlat també, però per acabar, perquè reivindicaves al principi el moment de mobilització i com, a partir d'ara, si s'aconsegueix trebar un sistema d'organització de base entre sindicats, no només entre professors, per fer coses que vagin una mica més enllà, podem entrar en un nou cicle de mobilitzacions. Aquesta vaga, quines lliçons particulars ens dóna? Què heu fet diferent en termes d'organització perquè, malgrat com de llaminer pugui resultar un acord que ja estava anunciat al capdavall entre el govern i Comissions i OGT, els professors igualment s'hagin plantat, s'hagin organitzat i la vaga hagi continuat. Quins mètodes hi ha hagut aquesta vegada que poden continuar i ser interessants [00:52:35] Speaker A: a partir d'ara? Nosaltres, fa tres anys, vam començar a veure que aquesta queixa, que parlàvem abans, la prèvia tu i jo, que aquesta queixa, aquest nen enfadós, estava tot el dia als claustres, en formes també de violències i de situacions que els incomodaven, però que docents i PAE no ho traslladaven en una acció conjunta. Llavors vam fer una cosa que ens va anar molt bé. Nosaltres ens vam posar en contacte amb el sindicat Verdi, que és un sindicat alemany que havia mogut majoritàriament a molta gent i havia aconseguit grans avenços en l'àmbit laboral i amb el qual tenim sinèrgies. I vam començar a fer tota una formació amb el sindicat Verdi, que és l'Organizing, I el que vam fer va ser, en primer lloc, agafar i anar als claustres i preguntar què els generava tant malestar i per què hi havia aquesta desactivació del col·lectiu si tenim tant de malestar i és evident. Llavors vam fer enquestes... [00:53:30] Speaker B: És a dir, informació interna. Informació interna brutal. [00:53:32] Speaker A: Llavors, l'altra cosa que vam fer, vam fer buidatge de les enquestes i vam fer votar als docents quin era l'ordre de les demandes, que són les demandes que tenim a mesa, perquè ja et dic, jo puc tenir una idea, però al final hem de portar el que vol el col·lectiu. Llavors, escoltar el col·lectiu, recollir les seves demandes i comprometre'ns a ser transmissors i transmissores del vot que han depositat amb nosaltres. Això no és fàcil perquè es canvia les lògiques polítiques cap a les lògiques [00:53:59] Speaker B: del bé comú. Molt bé, doncs Sira Ruiz, un altre dia en parlarem amb més llargament i amb més calma. Moltes gràcies per haver vingut a l'Ataca d'Oli.