Episode Transcript
[00:00:03] Speaker A: amb botbol.
[00:00:10] Speaker B: Benvinguts a l'Atacadoli. Avui tenim amb nosaltres el periodista i exdiputat de la CUP, David Fernández, amb qui volem parlar tranquil·lament de la seva decisió recent d'incorporar-se a la direcció d'ECBILDO, de l'Estat, de la CUP i de l'esquerra independentista en general, de les pròximes eleccions espanyoles del 29 de novembre i del paper que hi estan jugant Ada Colau i Gabriel Rufián. David Fernández. Què tal? Benvingut a l'Atacadoli. Gràcies per ser aquí.
[00:00:33] Speaker C: A tu, Otto. Moltes gràcies.
[00:00:34] Speaker B: Escolta, l'altre dia ens va sorprendre a molts aquesta notícia que t'havies fet militant d'AG Bildu i que treballaries en el seu equip de relacions polítiques.
No sé si ens vols explicar el perquè de la decisió.
[00:00:46] Speaker C: Sí, cap problema.
És una decisió sospesada.
De fet, l'altre dia un company em deia, bé, el de sempre, però ara ho fas públic.
Feia la broma. No, és una proposta que ja em van fer fa temps i que he anat pensant aquest estiu i se'm marca molt en el context polític que vindrà, certament. Jo continuaré militant i vivint aquí però m'incorporo a l'equip de relacions polítiques en el context de l'auger dels autoritarismes a l'estat espanyol, em temo, i arreu d'Europa.
[00:01:24] Speaker B: A la gent més sorpresa li pot anar bé que expliquis una mica la teva relació amb el País Basc?
[00:01:29] Speaker C: És una relació intensa, que ja fa molt de temps, d'una forma molt quotidiana. Especialment, tot sigui dit, més enllà de la part periodística professional, que vaig estar implicat en mitjans de comunicació, que després van anar tancant successivament amb els anys de Baltasar Garzón.
Sí que és veritat que en la dècada de l'accepció basca, aquell JT7 fonest que va tancar mitjans, que va il·legalitzar deu formacions polítiques, que va illegalitzar bona part del moviment popular, doncs aquí, fins i tot en aquesta casa, feien unes campanyes contra el tancament. Tampoc té gaire novetat. Jo el 2016 ja em vaig incorporar a l'equip de l'Arnau de Tec i en aquelles eleccions, que molta gent potser no se'n recorda, fa 10
[00:02:08] Speaker B: anys,
[00:02:08] Speaker C: vull dir que puc entendre la sorpresa, per mi no és tanta. I en canvi també penso molt honestament que... que en el sud d'Europa, i particularment a la paella d'Abrau, l'experiència de front ampli d'Euskal Herria Bildu té molts motius, no per l'admirallament sec, sinó pels aprenentatges continuats i mirant-ho avui. quan el que és el sud del País Basc, comptant Navarra i la Comunitat Autònoma Basca, el resultat més que ha previst com a seguretat de Vox és 0 diputats, doncs crec que cal mirar enrere per saber com construir això, un dic de contenció del feixisme i refugis democràtics. I després hi ha els dilemes de sempre que n'hi ha molts en la relació
[00:02:58] Speaker B: El
[00:02:59] Speaker C: País Basc i
[00:03:00] Speaker B: Catalunya no hi ha
[00:03:00] Speaker C: hagut sincronia. Una vegada era el pla de barreja, després era el nostre procés.
No em sembla, com deia també una amiga, costalla compartida.
[00:03:14] Speaker B: Quines coses ha fet bé Bildu com a experiència política que no hagin fet bé nosaltres?
[00:03:19] Speaker C: Mira, en el debat més reviut actualment d'això de les unitats i anar tot de pressa, quan tu fas un procés d'unitat de les esquerres sobiranistes, des de la pluralitat, de la diversitat i la complexitat, que ha durat molt, vell d'un procés que hagi durat 12 mesos, no s'ha fet a Twitter.
i amb piulades de Twitter s'ha fet, amb moltes reunions abans que fos una idea, dient què hauria de passar perquè d'aquí 5 anys tinguéssim una esquerra independentista basca que assumís les pluralitats un cop superat el conflicte armat. i amb molts, molts aprenentatges, generositat, passar també d'aquella primera fase de Bildu com a una coalició de quatre partits.
Ara Bildu és un militant, un vot, per dir-ho així, en l'Assemblea General i permanentment contra el vici de dividir per restar la virtut de sumar per multiplicar.
[00:04:17] Speaker B: Em sembla interessant això que dius d'haver hagut de fer moltes reunions i de pensar en el llarg termini, perquè probablement en el camí cap a la dissolució d'ETA, fet per bona part dels militants de l'esquerra vertsala i de víctimes del terrorisme d'estat, etc., també hi ha hagut d'haver molts moments de concessions, de mirada llarga, de pensament això, a mitjà termini, potser és una part de cultura política basca, en què hi ha un basc comunicant entre una cosa i l'altra, és a dir, que per l'experiència de les últimes dècades tothom s'ha hagut de mentalitzar molt que caldria fer grans concessions i això ha canviat la cultura política del país en un sentit beneficiós, en aquest sentit.
[00:05:01] Speaker C: Jo crec que sí, i el procés de diàleg extern amb mediacions internacionals, sobretot intern, dins les pròpies files, però també amb la resta de la societat basca, crec que és un procés que encara no s'ha escrit tot, per suposat, però molts aprenentatges, a vegades sud-africans, a vegades irlandesos, i també amb suports solidaris internacionals, han creat un context, insisteixo, quan es legalitza Bildu, o Mayur, el 2011, que hi rompen, després d'anys il·legalitzats com a primera força municipalista. També recordar una altra cosa, que les eleccions no ho són tot.
Ja saps, hi ha una trama social, una xarxa comunitària i uns vincles col·lectius. El País Basc, que com deia un politòleg alemany, que és el Raül Félix, que es deia un llibre que deia L'esquerra braçalera va encertar, també explica aquest potencial.
Però són molts d'aprenentatges i els processos fins i tot en un conflicte com el basc durós amb un mapa dels sofriments múltiple i polièdric, Els diàlegs que moltes vegades no veiem, però que s'han donat, permeten avui que igual que moltes vegades aquí perdent-me la Rosa Lluch i les seves aportacions, doncs jo cada vegada que escolto la Maria Jauregui, per exemple, també em modeixo molt.
El procés ha sigut molt interessant i els aprenentatges, insisteixo, són múltiples. També per l'altra banda, d'espais polítics, recordeu que això és Alternativa, és Aral·lar, és qualsevol.
i el que era l'esquerra virtual, que és sort, també és diàleg entre ells, perquè havien estat també confrontats en èpoques molt convulses del conflicte, i crec que és un aprenentatge, i aquest aprenentatge molt uruguaià també, amb una persona com l'Arnaldo, que jo mai tindré prou paraules per agrair-li la contribució personal i col·lectiva, però també la mirada que té de com es construeix un front ampli, quines són les contradiccions principals i les secundàries del moment, i no només dir-ho sinó, a més, fer-ho. Tots ja sabem què passa al País Basc.
[00:07:18] Speaker B: Per tant, un dels aprenentatges o una de les coses que ha fet bé Bildu, que no s'han fet tan bé aquí, és una voluntat real de confluir, capacitat de llimar espròs entre famílies encontrades, però abans parlaves també d'enmirellament. No sé si en el sentit invers també hi ha alguna cosa que hagi sabut fer bé l'independentisme aquí. que en el cas basc s'hi hagin de mirar allà.
[00:07:41] Speaker C: El diàleg és fèrtil i contradictori, i va per cicles. És a dir, en l'obertura de la finestra d'oportunitat del procés, el país basc, com la part del país basc, especialment aquells que opten per la independència, el que admiraven era la nostra unitat. Quan es fa la foto del 9N i ja des de Ramon Espadaler una punta fins a la CUP a l'altra, diuen que bé, quina enveja. Ells potser ho havien intentat a l'Isarra Grassi, perquè a vegades hem de mirar enrere per mirar endavant, però sí que veien aquesta unitat en la diversitat. com un potencial, que la gramàtica política fos la urna, i tothom ho interpretava com una urna, fins i tot que el desbordament democràtic, un concepte que a vegades també utilitza molt Euskal Herria, Bildu, l'1 d'octubre és un desbordament democràtic, a més de caràcter massiu, i segurament l'acte de subvidència civil més important d'Europa dels darrers 30 anys, però jo crec que sí, i moltes vegades Sant Mireia, per exemple, el País Basc és més rígid, és menys porós en les relacions.
No hi ha un òmnium.
[00:08:51] Speaker B: No hi ha punts de trobada, diguem.
[00:08:52] Speaker C: No hi ha punts de trobada. És a dir, són compartiments molt estancs.
Aleshores, aquesta recerca d'espais comuns ha costat més. I sembla que la disputa també sigui per l'hegemonia, tot i que crec que, òbviament, simplement per una simple anàlisi de discurs i programàtica, que són molt més proactives les crides d'Euskal Herria a Bildu, al PNB, per abordar un nou estatus polític per al País Basc que no la inversa.
[00:09:24] Speaker B: T'agradaria que en el curt o mitjà termini hi hagués un experiment semblant a un Bildu català? És a dir, que en un moment determinat, Esquerra o una part d'Esquerra, els comuns o una part dels comuns i la CUP o el món de l'esquerra independentista confluïssin en una sola candidatura?
[00:09:41] Speaker C: Sí, la resposta, perquè això és periodisme, categòrica, o si vols de priorística, és sí. Jo sempre he cregut molt en els fronts amplis.
Ara, la pregunta d'avui és quan ho atrasa la realitat i dius com es fa, des d'on es fa, i per on es comença. I malauradament crec que no hi ha condicions, ara mateix.
Per
[00:10:01] Speaker B: què? Per què no hi ha condicions?
[00:10:03] Speaker C: No hi ha condicions, primera, perquè els qui ho haurien de fer Ara parlo de les estructures més formals de partits. Els lideratges no ho veuen i no ho volen.
L'altre, perquè no hi ha ni una sola taula tranquil·la fora de les contestes electorals que s'estigui debatent, I, en canvi, sí que hi ha experiències per baix que acostumen a passar, que sí que van obrint.
L'experiència de guanyar amb Girona, o ara l'experiència de guanyar amb Olot, on s'han sumat. Els comuns van dir que no es presentaven i he dit, doncs veniu amb nosaltres. Em semblen molt interessants, especialment, insisteixo, amb els temps que venen. per no fer bo aquell acudit que diu que les esquerres al final sí que s'uneixen, però és a la presó, quan ens han engarjolat a tots.
Però crec que la voluntat d'Esquerra Republicana ara mateix, i de la de Pau i el Junqueras, és l'hegemonia. dins del sobiranisme barra independentisme, i veig difícil que s'englescultures polítiques, encara no veig el vèrtex.
Però una cosa és que això no passi des del que podríem anomenar front partitocràtic, i l'altra cosa és que no s'activi des del que anomenem moviments socials, moviment popular, És
[00:11:24] Speaker B: a dir, que et semblaria bé que en el mitjà termini hi hagués això, una mena d'unió.
És a dir, que el front comencés pel carrer, pels sindicats, pels moviments socials, per les entitats, i que
[00:11:35] Speaker C: les
[00:11:37] Speaker B: direccions es veiessin obligades a arrossegar-se davant
[00:11:39] Speaker C: d'això. Les experiències que rellen, que d'això es tracta, sempre són de baix a dalt. ni que sigui com a prova pilot.
Les coses que venen de dalt a baix no acostumen a funcionar. També és veritat que el cicle de les esquerres catalanes i el de la basca també han sigut molt distints, perquè també t'has d'acosar d'acord en mínims o màxims programàtics. i en lectures del moment. I a mi això sí que m'estimula. Quan dic en Mirallament no és de Badabadoca, és com a Mirall. Sí, sí que es pot fer.
[00:12:14] Speaker B: Com a referència.
[00:12:15] Speaker C: Sí, es pot fer. Es pot derrotar Vox i que el teu territori, en aquest cas amb una clara cohesió nacional que l'atravessa, posi zero diputats de Vox al bloc autoritari reaccionari. Sí, sí que es pot fer. i ho veurem d'aquí 10 dies. Aleshores, preguntar-se per què, com s'ha fet, sobre quines bases, és la part més interessant. I el que et trobes a darrere és aquesta xarxa molt estesa d'un país que no només funciona per les institucions, sinó que sobretot bui, treballa i s'activa per baix.
[00:12:48] Speaker B: En el cas d'aquesta confluència hipotètica entre Esquerra, la CUP i els comuns, hi ha una variable molt clara que és l'independentisme i el paper ambigu que hi han tingut els comuns, o de vegades algunes branques dels comuns, el paper hostil que han tingut respecte de la independència i de l'autodeterminació. El paper dels comuns durant el procés decepa molta gent de l'esquerra independentista o del món sobiranista en general fins al punt que s'arriba a la conclusió estratègica, des de certs espais, que els comuns han de ser derrotats. És a dir, que l'horitzó no és de col·laboració ni de confluència, sinó de substitució.
Una mena de front ampli de Bildu català no suposaria una disculpa cap als comuns, en aquest sentit, per part de l'independentisme? És a dir, no estaria relegitimant un espai que la conclusió immediatament posterior al referèndum era que s'havia de derrotar i no pas d'integrar?
[00:13:51] Speaker C: Resulta, amb el retrovisor, poca cosa a afegir.
Jo sóc molt crític amb el paper dels comuns al voltant del que va significar l'oportunitat de ruptura democràtica del primer d'octubre. Crec que s'ha dit molt i és públic.
Em costa més l'eucronia de dir-te com seria, perquè com no hi ha cap taula i no hi ha cap projecte i no hi ha cap procés, però en l'hipotètic que això succeeix, jo crec que amb caràcter programàtic una de les pedres angulars és l'autodeterminació del nostre país. Això què significa? Com a Bildu, que potser hi ha figures que són més autodeterministes o sobiranistes, no? I no explícitament independentistes. Jo crec que aquest ventall sí que és raonable.
Però, en fi, jo la part... Jo vaig plegar... Jo treballava, col·laborava altruísticament, sense cap nòmina, amb l'Ajuntament de Barcelona. Em pensava que era un canvi històric. l'arribada de Colau, i, òbviament, vaig trigar 10 minuts a endimitir, a escriure la carta.
[00:15:08] Speaker B: Ah, sí?
[00:15:08] Speaker C: Sí. No ho he fet mai públic, perquè, a més, no era quan va passar el Manuel Valls. Ho vaig trobar inacceptable, i una línia vermella...
[00:15:16] Speaker B: I havies treballat durant tota la primera legislatura o
[00:15:18] Speaker C: col·laborat? Havia treballat amb una persona que m'estimo moltíssim, i que, a més, penso que és una referència ineludible dels països catalans, en l'àmbit de la lluita contra la corrupció, que és l'estimat Joan Linares, i li vaig dir, ho sento, però jo no puc estar aquí, saps?
No només per això, Manuel Valls, també trencar una norma que és que qui guanya les eleccions a Barcelona és l'alcalde, i en aquest cas ho vaig entendre com una raó d'estat, que era que no hi hagués un alcalde independentista.
En el meu cas, pitjor, perquè era una cara d'independentista, d'esquerres, si vols ser socialdemocrata, però d'esquerres.
[00:15:49] Speaker B: I per què no es produeix abans el trencament?
Si, per exemple, tu mateix ara deies que hi ha una decepció en la manera com els comuns gestionen el referèndum i el 155...
[00:16:00] Speaker C: Jo crec que quan passa això de Manuel Valls, també s'ha de reconèixer altres coses. Jo recordo la primera manifestació d'octubre del 17 pels presos polítics, i jo estic colze a colze amb el Xavi Domènech, que per de gran company de facultat, el respecto molt i l'escolto més, perquè em sembla que és un tio... Una persona, un company molt brillant i molt lúcid. Però perquè els ponts, aquesta idea de trenquem, obrim el pont, jo sempre soc partidari d'obrir ponts, fins i tot quan no els travessa ningú. Però el pont l'has de deixar posat. I penso que, com tots hem fet Milà Autocrítica, també ells ho hauran de fer. També recordo, perquè també és, a part d'un molt bon amic, i a part del meu advocat, unes quantes vegades en molts anys, doncs el Jaume Asens també ha jugat un paper distint, fins i tot.
[00:16:52] Speaker B: Sí, perdó, jo de fet he dit 155.
[00:16:55] Speaker C: Recordo un Gabriel Rufián dient-li no vagis d'Anna Waterloo, que no em va semblar massa encertat, la veritat.
[00:17:00] Speaker B: No, dic, deia el paper dels comuns en el cas del referèndum en el 155, no em sembla que hi hagi res a recriminar als comuns respecte al seu paper en el 155. Si respecte al referèndum, em referia al moment històric. i que hi ha molta altra gent, fins i tot al mateix espai dels comuns, que s'emporta una decepció molt forta quan els comuns decideixen pactar o col·laborar activament amb els socialistes, que suposadament a Barcelona era qui havia representat tots els mals que els comuns venien a combatre.
Això en aquell moment no et semblava un impediment suficient.
[00:17:34] Speaker C: A veure, en quina edat t'estàs ubicant?
[00:17:36] Speaker B: És a dir, quan durant el primer mandat els comuns decideixen col·labora amb el Partit Socialista.
[00:17:42] Speaker C: Un partit socialista, per dir-ho tot, quan la CUP decideix no col·laborar.
[00:17:47] Speaker B: Sí, sí. Em sembla bé la reflexió. Una
[00:17:50] Speaker C: cosa és que això passi i una altra cosa també a vegades, perquè a tot arreu hi ha partitocràcies, que els empenyis.
A vegades també l'error pot ser propi, eh? De dir que bé que se'n vagin amb el PSC, perquè sí, ja he dit que són una crosa del PSC.
I
[00:18:04] Speaker B: vols dir que la CUP es va rentar les mans?
[00:18:07] Speaker C: Que
[00:18:07] Speaker B: no va ser prou valenta d'assumir les responsabilitats de governar Nicolau durant el primer
[00:18:11] Speaker C: mes. Jo quan el referèndum sobre l'aigua, no sobre Barcelona perquè la CUP va estar en contra, Em desevo moltíssim, no? Aleshores, hi ha aquesta dialèctica i després també hi ha les mutacions internes dels comuns, no?
Dit quasi que com a periodista extern, és a dir, el moviment dels comuns, que va semblar una esmena de superació del que era l'estructura clàssica d'iniciativa per Catalunya Verge, doncs ara hi ha molt poc comuns i molta iniciativa, que en l'àmbit en l'àmbit autodeterminista, independentista, a diferència d'algunes veus, com el Jaume Bosch, que són molt interessants, doncs sempre s'ha posat completament... Hi ha dues formes d'estar, de perfil o d'esquena. Hi ha vegades és pitjor alguna que l'altra. Però, clar, jo, com també som d'esquerres, i com també compartim allà fora moltes coses, sí que crec que en el diàleg permanent, i si tornem a les primeres preguntes des de presentatges, precisament era aquest mínim comú denominador amb voluntat de que sigui màxim comú multiplicador.
i no acabaria mai el dia. I mira que ara sóc crític respecte a aquests vuit anys, no? I, efectivament, ja ho veurem a les eleccions, no? Com Pedro Sánchez es menja bona part d'aquest espai.
[00:19:30] Speaker B: Ara parlarem de les eleccions espanyoles, però sí que volia aclarir això. La pregunta sobre si un Bildu català hauria de tenir certa... Quin tipus de relació hauria de tenir un Bildu català amb els comuns, La feia en el sentit de, no pots dir si qui lidera això és la CUP i Esquerra Republicana, perquè són més en el còmput global i perquè, per tant, ha de ser una força hipotètica, però inevitablement compromesa amb la independència i amb la determinació, i ha d'incorporar els comuns. Els comuns són una força política que ha governat durant vuit anys l'Ajuntament de Barcelona. A una força que ha governat durant vuit anys l''Ajuntament de Barcelona no li pots dir passa pels sedars, vine amb nosaltres, desintegra't i ja està. Hi ha d'haver una negociació. I la meva pregunta és si, hipotèticament, en aquesta negociació amb els comuns, perquè no tan sols es desintegressin, sinó que tinguessin una participació activa en aquest Bildu català, les concessions que s'haurien de fer de cara als comuns no implicarien un aigualiment massa fort en termes de projecte independentista.
[00:20:34] Speaker C: Si s'hi posa molt estricte, en ciència política, el 29 de novembre Bildu es presenta a la Comunitat Autònoma Basca i a Navarra, on també es presenta a Front Ampli i Podemos, a tots dos llocs.
Per tant, el projecte de Bildu no ha integrat mai els comuns.
Això és una. La segona, que és més estricte, i a més més fidedigna amb el que és Bildu, que Vilduara sigui un espai polític on els partits, abans de coordinar l'executiva, eren dos de cada partit.
Ara és una cosa com una formació política. Però els partits no han desaparegut. Els partits continuen tenint la seva agenda, les seves prioritats.
També és veritat que parlen durant molt de temps.
O sigui, deu anys els transvessaments de... persones que votaven els comuns, que sí que es van sumar al procés, a Manta.
Tens molts casos darrere país i a l'àrea metropolitana.
És a dir, que també la clarificació que va fer el procés també els va fer perdre Bous i Esquetlles, i segurament potser guanyar-los per altra banda, que eren socialistes desencantats.
Jo crec que el procés també s'ha anat clarificant. Però no, ningú ha de renunciar.
De fet, jo que fa molts anys, molts anys, vaig estar a la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, que és Comissions Obreres a la CED, i ja em van passar el primer dia, allà el 99, als principis posava l'autodeterminació del poble de Catalunya.
És a dir, el suc ha fet aquest país, també, no? i el Montalbà em deia que la transició és aquest nacional-laninisme, permet que ho diguin els seus termes, entre el suïc-convergència, que en debats estratègics de països fonamentals, policies, locals, els mateixos Mossos, hi havia un decada. No ho veig com que ningú hagi de desaparèixer, és com si em diguessin que renunci a tot el meu passat a la CUP i present, perquè continuo sent militant de la CUP, i utilitzo tot per la finestra. Però en fi, si hi ha algun apresentatge de Bildu és que si segons quines figures haguessin de rebobinar 40-45 anys i retreure'ls.
El procés de Bildu des del punt de vista de la metamorfosi és que també quan s'ha de regalar, algunes persones en aquell procés es retiren, perquè això no era el cicle anterior.
I, aleshores, entrava una nova fornada de gent jove que no porten la motxilla de la divisió o la discussió o la scissió política, que també n'hi havia hagut algunes al País Basc. Però, insisteixo, per no equivocar-me, Això queda molt lluny, no hi ha una sola taula, un sol espai, formal i informal, on algú estigui plantejant. No ho sé, d'aquí a les catalanes del 2028, estic convençut, potser m'equivoco, ja em corregiràs d'aquí un any o un any i mig, que Esquerra farà la seva, Tots fan la seva.
Ara, en un context, insisteixo, en un context d'auge i eclosió dels feixismes, em sembla fonamental Espais d'unitat, que a vegades no té per què ser electoral. Ens podem trobar amb multitud d'altres espais. Em pesa una mica el mateix per fer un altre mirall, no sé per què avui parlem de miralls.
Potser m'equivoco, però tinc la sensació que des del 2020-2021 no hi ha una sola taula, ni que sigui informal, de l'independentisme per abordar una estratègia compartida i conjunta. Perquè no volen i punt.
[00:24:31] Speaker B: Has decidit que votaràs a les eleccions espanyoles?
[00:24:33] Speaker C: No encara.
Sé que votaré.
En els espais de socialització política, cadascú ve de casa seva.
El meu avi Saturnino Fernández, que va estar molts anys sota les presons del franquisme, no em perdonaria que no votés. L'única cosa que he escrit crec que fa 10 dies és que em corria la temptació d'agafar dues paperetes, òbviament, prèviament seleccionades,
[00:25:00] Speaker B: no? Sí, no a la xarxa del
[00:25:01] Speaker C: tot. No, clarament, seleccionades. Vull dir, amb els meus dos vectors, el social i l'independentista, trencar una sense mirar i anar a votar i, per una vegada, no preocupar-me del que he votat.
[00:25:14] Speaker B: Tens dret a no dir-m'ho, però
[00:25:16] Speaker C: serien... Amb la consciència. Són òpies i les podem dir, no?
[00:25:19] Speaker B: Són Esquerra i el Front Enric.
[00:25:21] Speaker C: Això és el que vaig escriure. Amb el pas del temps també entenc que els independentistes sempre ens compten, sigui no? quina sigui la contesa, i que està bé que ens comptem, i sobretot que PP i Vox ens comptaran.
I això també a mi em pesa molt, la qüestió venint d'on venim, del procés i de la vindicació independentista.
[00:25:45] Speaker B: Què t'ha semblat la decisió de la CUP de no presentar-se en aquestes eleccions?
[00:25:49] Speaker C: Home, m'ho poses molt fàcil, perquè jo aniria a votar encantat de la vida i amb un somriure i amb l'esperança entre les dents és a la CUP.
Màxim respecte per la decisió.
[00:25:57] Speaker B: A mi
[00:25:59] Speaker C: m'ho han de fer pensar.
Jo aniria, perquè jo detecto un vot orfe enorme, no? en una esquerra independentista, si vols, molt ampla.
Però en fi, jo ho entenc, però preferiria que s'hagués presentat.
[00:26:16] Speaker B: També
[00:26:17] Speaker C: entenc que la CUP està a favor dels seus arguments.
Estan passant en una segona etapa que viurem en aquest curs polític, que són les municipals.
I realment les municipals, pensant en el país, sí que fixen un terreny de joc durant quatre anys, amb la segona irrupció. d'aliança catalana que veurem limitada, perquè té un nombre, no sé si arribaran a 100 candidatures, i cada cop està bolcada amb això. I l'altra, perquè també, si decideixes que vas al Congrés, quan ho va decidir al principi era en condicions excepcionals del procés, i ho van explicar i ho compartia, has de saber què vas a fer i com et situes.
[00:27:00] Speaker B: Però no hi ha només, és això que dius, no hi ha només un problema d'inversió de temps i d'energies i d'esforços en les eleccions municipals, sinó que també hi ha un punt de, per una banda, divergències internes a dins de l'espai de la CUP, per una altra, una manca de lideratges clars o de candidats clars que es podrien haver presentat en aquestes eleccions. una divergència que no és només faccionalista, diguem-ne, sinó que és sobre l'estratègia que ha de tenir l'esquerra independentista, o la CUP en particular, en aquestes eleccions, o en aquest cicle polític, en aquest moment històric. És a dir, s'ha d'anar a les eleccions espanyoles a fer un discurs semblant al que, per exemple, vol fer Jordi Graupera de bloquejar el Congrés i no casar-se amb cap bàndol, o si ha d'anar amb una lògica més semblant a la de Gabriel Rufián i el Front Ampli. Nosaltres entenem que hem de frenar el PP i Vox, però posarem unes condicions encara més dures.
Hi havia tota una sèrie de condicionants que per mi són símptomes de debilitat interna en aquests moments de l'espai polític, que no sé com els llegeixes tu.
[00:28:02] Speaker C: Tot el que dius, per no reproduir coses que són així, la vida interna de la CUP, que hi hagi debat, que hi hagi discrepància, per mi serveix de sorpresa, és una cosa que celebro.
Prefereixo estar en espais polítics on el debat és intens.
[00:28:17] Speaker B: Però una cosa és debat i l'altra cosa és desorientació. La
[00:28:22] Speaker C: crítica més gran que puc fer, i ara canvio el rol i la poso com a votant.
Tu no pots fallar els teus votants.
No es pot deixar orfes. Et pot costar més esforç organitzatiu o més diners econòmicament, o potser un deute.
Però a la taula del Bernat aquí no hi has comptat.
Jo crec que això desvincle amb la teva base social. Si ara parlem amb persones expertes en la ciència política, ens diran que la CUP té un sòlid de 150.000, més o menys. És el sòlid més sòlid que té.
O com a mínim dir què, o com a mínim fer una reflexió compartida per dir, nosaltres no ens presentem, però demanem això.
I per això dic, amb tot el respecte, la decisió és presa, però jo preferiria moltíssim que s'haguessin presentat, perquè no tindria els dubtes que tinc ara, que ja sé que votaré, Però, a diferència d'altres vegades, que he dit, jo voto això i mira... També t'ho dic una cosa perquè, si no, jo votaria la CUP, amb un somriure i fent campanya durant 15 dies.
Jo votaré el 29 de novembre a les 7.59 del vespre amb una pinça al nas.
[00:29:31] Speaker B: És una impressió meva personal, però basada, evidentment, en converses que he tingut amb gent.
En part, sembla que les diferents famílies de la CUP, algunes hagin arribat a la conclusió que és més pràctic donar-la per amortitzada i que faci un pet en el moment que l'hagi de fer.
[00:29:50] Speaker C: Hi ha corrents de l'esquerra independentista? que molt legítimament pensen fins i tot que la fase institucional s'ha acabat.
De l'esquerra independentista, no dic que la CUP, que és una interfísia institucional.
No són les corrents que tenen majories ara mateix articulades.
Però jo els diria que qui no vulgui estar al front institucional, que té les seves sombres i unes quantes, i que pot ser més esgotador, és que no fa falta que hi estigui. L'esquerra independentista, per definició, té multiplicitat d'expressions. Té el moviment popular, té els ateneus i els casals, té el sindicalisme de classe, té el sindicat. O sigui, cada escopo d'escollir no és obligatori anar a la CUP o si tu pots estar militant amb qualsevol organisme de l'esquerra independentista, no ho sé, en l'àmbit anti-repressió o alerta solidària, I escolta, tu tens una interfísia institucional que et pot servir per la comissió d'interior, o et pot servir per certes denúncies, però qui no estigui còmode a l'espai institucional no és obligatori que estigui. Hi ha molts àmbits de militància, de participació i, de fet, d'acció col·lectiva. Jo vinc d'aquesta tradició.
Crec que es fa que l'important... O sigui, les eleccions fixen una foto bo al moment, però l'important és el que fas entre l'acció. i a l'acció, i en canvi, a diferència, crec que genuinament, el que defineix la CUP i l'aposta estratègica de finals dels 80 de l'esquerra independentista és el municipalisme, que jo penso que és irrenunciable.
[00:31:15] Speaker B: Però tu no creus ni que la via institucional, entenc, estigui amortitzada, ni que la CUP com a interfície institucional de l'esquerra independentista estigui amortitzada?
[00:31:22] Speaker C: No, ni molt menys, ja ho veurem d'aquí a les sales municipals. Òbviament dins del cicle, dins dels cicles que són fluctuants, igual que el Parlament ha tingut un efecte serra, 3, 10, 4, 9, 4, i va pujant i baixant segons el cicle, doncs els municipis, per exemple, d'aquest cicle polític, doncs jo crec que ara no tinc la informació actualitzada. però tot i que arribem a les 350 candidatures del 2015 per dir-ho així, o les 300, seran una mica inferiors, que també expressa un cicle generacional, també. La CUP, com l'hem conegut, també ha tingut un protagonisme generacional, ara rebobino 10 anys, de personals d'entre 30 i 50, i que també hi ha un cicle generacional, però jo no penso que estigui sota d'allò. Continuo creient i pensant després de molts errors acumulats meus, els errors són meus, que el projecte independentista, ecologista, feminista, socialista i anticapitalista que representa la CUP i antiracista condensa les claus d'un futur millor possible per a aquest país. I si no s'agafen tots aquests vectors anirem a un lloc pitjor.
[00:32:35] Speaker B: Ja sé que dins de la CUP hi ha ànimes molt diferents i que mai es pot fer una divisió dicotòmica, però m'agradaria demanar-te per dos dels espais que a mi em sembla que estan començant a agafar, no sé si embranzida, però que hi ha un punt d'ebullició d'idees, d'esforç per trobar noves idees, nous llenguatges.
el nexe nacional, que fa una impugnació, potser s'enfaden perquè simplifico massa per raó de temps i de tot, però fa una impugnació de certs preceptes de l'esquerra independentista, com per exemple l'un sol poblisme, que demanen que es perdi la por de parlar de demografia, de reconèixer en els discursos polítics els límits de la immigració, de ser més propositius en termes d'una reforma del model productiu. M'agradaria saber què en penses d'Annexe Nacional i després et demano per l'altra família.
[00:33:28] Speaker C: Doncs... Disculpeu moltíssim.
Crec que, tot i que si vas al web, el matís i el terreny de determinats articles poden ser molt distints.
Hi ha alguns, amb molta rellevància, que em sembla que s'assemblen molt a l'assessió de Die Linke, no?
De la Sara, és a dir, d'agafar aquest punt.
La primera vegada que vam fer un vídeo, un company que m'estimo molt, D'aquí, de Vilademats.
Me'l va enviar i em va dir què et sembla.
I fregant el pal li vaig dir no, no.
Penalti, targeta vermella i gol. Per què?
perquè era el que hi havia de no voler un país de porcs i de turistes. Molt comprensible, no?, amb la dinàmica precaritzadora de l'economia catalana, però el fet migratori passava com un factor extern, no?, que no existeix i, per tant, en el fons, deshumanitzaves, no? No eren una gent, no?, una gent amb essència, no eren persones, no? Era una cosa transitòria que passava... que passava per allà. Hi ha terres de Lleida, hi ha famílies treballadores migrants que han vingut aquí fa 30, 40 i 50 anys. I em preocupa molt perquè el llenguatge també dóna una idea, i jo que em diguin que la CUP no vol parlar d'homografia, no vol parlar demigració, en fi, alguns portem parlant d'emigració igual fa 50 anys, 50 no, però 30 sí, quan van obrir els CIEs, quan denunciàvem el racisme estructural, quan denunciàvem, òbviament, la vocació carronyaira de la mà d'obra barata, que moltes indústries, Algunes tan reconegudes com la del porc utilitzen en segons quines activitats econòmiques. Ho veig delicat.
També ho veig en un país... Hi ha vegades dic que visc en dos països diferents, perquè puc estar... Jo visc molt a prop de l'Hospitalet, a la vorera dels Tafrancs, i veig una realitat social i cultural.
Me'n vaig a la Garrotxa, on pot estar l'àvia de la meva companya, i veig dos països completament diferents, on els CAPs funcionen diferents, on el nivell d'acuació és distint, però penso que d'això s'ha de parlar, però el problema fonamental no és la migració, sinó la desigualtat social.
I és un concepte de riquesa, pobresa global.
Per tant, discrepo, però dic que també a vegades cal la realitat que el nexe nacional tingui més pes en allò que anomenem nord-oriental i comarques de Girona, que és on més s'ha perdut l'aliança, per dir-ho en termes molt col·loquials, doncs potser és això, però...
[00:36:10] Speaker B: Vols dir que el creixement o l'abolició d'aquest espai neix de la preocupació perquè els amics, els tiets, els cosins, els coneguts s'estan fent d'aliança i l'atenció intel·lectual i ideològica és de competició amb aquesta gent?
[00:36:25] Speaker C: No n'és el motor.
però jo diria que és un condicionant.
No és el motiu pel qual neix Nexa Nacional. I després hi ha coses que ells crep obertament.
Una vegada vaig llegir un article de Nexa, poc més, que Arcadi Oliveras havia fet molt de mal, que pràcticament la culpa de tot era d'Arcadi Oliveras.
La qual cosa em va semblar una opinió infamant, anem a dir-ho així.
[00:36:52] Speaker B: L'altre espai per al qual et volia demanar, no forma part de la CUP, segurament ni considerarien ells mateixos que formen part de l'esquerra independentista, però sí que em sembla que tenen un moment de trem com a mínim en el moviment estudiantil, que és el moviment socialista.
que en part, de fet, també critica el transversalisme o la via institucional que abans tu mateix reconeixies que tu havies defensat i que cada vegada hi havia veus que la criticaven més. No sé com veus el moment d'organització del moviment socialista.
[00:37:23] Speaker C: Doncs mira, el públic amb el mirall català, basc i madrileny i valencià, segurament.
[00:37:28] Speaker B: Jo
[00:37:28] Speaker C: crec que per respecte a ells no els haurien de posar dins del marc de l'esquerra independentista. No ho són, és una altra cosa.
És un moviment que ja va néixer fa uns anys i que, per tant, respon a altres lògiques.
Jo crec que hi ha moltes reflexions a fer.
No m'agradaria simplificar generacionalment, políticament, Cada generació intenta trobar els seus espais nous.
Suposo que ja ens ho poden dir, que la crisi de l'esquerra en aquest país, en tots els sentits, organitzatiu, polític, programàtic, És de fundària llarga.
Formalment, sobre les escales institucionals, governant des del 21, és el que ha canviat molt el país.
Però també per la impotència de la mateixa definició de l'institució, que a vegades és un mite. Nosaltres, quan vam entrar el 2012, ja dèiem que al Parlament es canviaven poques coses perquè venien d'un segle neoliberal on el fet que els parlaments tinguessin poca capacitat per canviar les coses era una decisió política de buidar de poder i sobirania els parlaments.
I després l'única cosa que em preocupa Potser en l'àmbit on més s'han significat, que és en el moment per l'habitatge, el que sempre m'ha preocupat, sigui la meva generació, la d'abans o la posterior o les que vinguis, és un seringrament del sectarisme polític. Jo crec que el sectarisme polítc és un verí tòxic.
A vegades he vist pràctiques, no ho dic amb caràcter general, que em fan dubtar, però en fi, són un moviment que ja hi és i jo crec que s'ha de parlar amb ells, s'ha d'interactuar en els punts que et trobes i després introduir-se en una corralitat.
Ja ho veurem. Potser és massa d'hora, però igualment que ha tingut molta presència, ara salto la latitud, a la campada de Sol, o també el País Basc va en créixer en el seu moment, i tothom deia, ja ho veuràs, i no afectat a l'esfera de l'esquerra independentista basca, i existeixen, com un actor social o sociopolític, més que institucional, per dir-ho així. Però jo amb la gent que lluita, en principi, no tinc mai cap problema. Poder nevatre, poder discrepar, poder pensar, i afecta també, crec, a una lògica de dins-fora, d'inclusió-exclusió.
i que crec que fractura i secciona la nostra societat, que és la qüestió socioeconòmica.
I que, per tant, hi ha una societat catalana integrada, però els precaris i els esclossos cada cop són més. I els precaris i els esclossos, per definició, busquen altres mecanismes d'intervenció política, com va ser la PAH en el seu moment. I jo això, també ho dic, eh? Igual que dic que em preocupa que pugui créixer en determinats àmbits de sectarisme polític, També reconec que prefereixo que hi hagi moviments que no n'hi hagi.
[00:40:44] Speaker B: La CUP hauria d'estar preocupada davant de la possibilitat de... Molts d'aquests moviments de què hem parlat són encara molt minoritaris, però em sembla interessant parlar-ne perquè tenen capacitat de capgirar alguns debats. La CUP hauria d'estar preocupada davant la possibilitat de perdre la capacitat de ser prou purosa per amalgamar tot el... el trencadís d'ànimes, de sensibilitats, de veus d'esquerres i independentistes d'aquest país?
[00:41:12] Speaker C: Sí, sempre.
Jo dic amb positiu i amb constructiu.
Una ha d'estar permanentment en contacte amb els dubtes, les pors, les esperances, les frustracions, els anells. del que és la CUP i la CUP jo crec que és un moviment popular que a més pren el nom d'una experiència que es diu Unitat Popular, vull dir que el nom el prenen d'on prenen i ve de Xile, de l'any 73, i també ajuntava gent molt, molt distinta. Jo crec que sí.
I, de fet, la CUP, amb les seves diferents velocitats, allà on està engreixada, connecta, treballa i té objectius molt potents, és on no ha deixat el carrer, on no ha deixada la xarxa, on no ha deixat el suport mutu, on està activa i activada, per dir-ho així.
preocupació, i cadascú s'ha de preocupar de fer bé la seva feina, no? Vull dir que els altres, vull dir, jo encara sé diferenciar entre un adversari i un anàmic, i a mi no, vull dir, o un company que milita en una altra organització, per mi no són ni adversaris el moviment socialista, o sigui, són persones d'altres organitzacions que m'he trobat en les manifestacions que hem vist l'any passat sempre, sigui Palestina, sigui el dret a l'habitatge, o sigui el racisme institucional al B9, no? Per tant, no... Per això no patiria. El que passa és que crec que s'ha de mirar sempre de fer bé la nostra part, que deia un escriptor, perquè només amb això resideix l'honor. Però la CUP continua tenint un potencial. I a mi, dit també amb la més gran de les estimes, el que em preocupa és que la CUP té un potencial inexplorat. És a dir, estem aquí, però un dia podríem estar aquí. I això frustra.
[00:42:59] Speaker B: I per què està inexplorat aquest potencial?
[00:43:03] Speaker C: És que
[00:43:04] Speaker B: no sé si acabo d'entendre què vols dir.
Que tindria molt més recorregut de creixement electoral o en termes de penetració?
[00:43:12] Speaker C: Jo quan parlo de creixement de la CUP no és si tenim més diputats o més regidors o més alcaldies.
[00:43:17] Speaker B: Més d'arrelament
[00:43:17] Speaker C: entre... O sigui, crec que la base fonamental són els fonaments de la casa, i la casa són les bases. Per tant, la CUP podria avui tenir... Bueno, també perquè som el que som.
[00:43:28] Speaker B: I què s'ha fet malament per no tenir-ho?
[00:43:31] Speaker C: Com s'ha d'acabar el debat?
Hi haurà portaveu i secretari general?
Hi ha poca notícia.
Una bona pregunta.
cap a l'esquerra, en un procés on crec que el 75% de la gent que esdevenia independentista esdevenia com d'esquerres, asseques, doncs aprofitar aquell moment.
I la crítica començo per mi, que així és més fàcil.
Quan et fan perdre el temps, i en les lluites d'emancipació nacional moltes vegades et fan perdre el temps, aquests llargs anys, que no, esperar una amnistia, 9 anys, El més important és no perdre'l i saber detectar on està tot obturat però on pots créixer. I el carrer sempre està allà. I les places sempre estan allà. I els Ateneus sempre estan allà, dit avui que hem arribat a una campanya de micromecenatge de la forada de Solsona, que allà portes 60.000 euros per comprar l'Ateneu i que la campanya va fenomenal.
[00:44:57] Speaker B: Vols dir que no s'ha tingut prou cura de mobilitzar?
[00:45:00] Speaker C: L'organització. L'organització. L'organització és molt important, però sense organisme, sense autoorganització quotidiana duradora, estable i permanent en el temps.
[00:45:11] Speaker B: Però això ha estat una cosa, una conseqüència del procés i de la repressió?
És a dir, hi ha hagut mai un moment en què la CUP realment fos eficaç en termes organitzatius?
[00:45:22] Speaker C: Jo crec que sí.
[00:45:23] Speaker B: I en quin moment deixa de ser-ho?
[00:45:24] Speaker C: Sobretot partint d'aquell acúmul, és un partit polític a l'ús jeràrquic, amb una executiva, un secretari general i un president. És a dir, i és una de les coses per mi més importants, no? Que és aquesta ànima, si vols, d'aprofundiment democràtic, de radicalització democràtica, de l'assemblea, no? Tantes vegades, no?
És una situació caricaturitzada.
Després ens queixem dels partits polítics i representativa, sinó que creu en la democràcia participativa i en la democràcia directa. Tot això resumit, si vols, en què jo crec que després del 17 dèiem obrir per baix el que volen tancar per dalt, aquesta frase serveix per a tot.
Aleshores, en el grau d'anar obrint per baix tot el que anàvem tancant per dalt, No hem obert prou per baix, i si haguéssim obert prou per baix, segurament tindríem un escenari millor. Dit d'altra forma, en el mapa de calós de les extremes dretes, amb una equació que funciona a qualsevol racó del món.
En aquells barris, comarques, municipis on hi ha més comunitat democràtica organitzada o autorganitzada, molt menys presència de l'extrema dreta. Allà on no s'han dissolt els vincles socials, on el sentiment comunitari de pertinença, de suport mutu existeix, l'extrema dreta no té res a fer, i tu mires avui.
Però és això el mapa en el nostre país concret, en els nostres països concrets, i sembla una evidència. I quan dic països, dic païssos catalans. Perquè ara sembla que ve PP i Vox, que és veritat que venen, i estan a les Illes, estan al País Valencià i estan a la Catalunya Nord, que van guanyar en primera volta amb un 50 i pico.
[00:47:18] Speaker B: Abans deies com a derrotes o com a coses que et preocupen d'aquest moment per l'esquerra independentista.
Primer, el gir demografista d'una part d'aquesta esquerra independentista. Segona, el sectarisme, en parlàvem en el cas de l'MS... Com a risc, eh? Sí, com a risc potencial del sectarisme. Hi ha una altra cosa que em sembla un retrocés respecte dels anys del procés i que estic veient molt en aquesta campanya electoral, sobretot per part de Gabriel Rufián, però també per part de De Colau, que és un cert retorn a una mena d'identitarisme, d'explotació electoralista, de la romantització del xerneguisme, dels cognoms, dels orígens, això que va repetint Gabriel Rufián de la manera correcta de ser català, que francament em sembla que una de les grans virtuts del procés era haver superat això, que és una dicotomia molt sociovergent.
És la gran dicotomia que el procés i l'independentisme aspira a combatre.
Havent dit que, encara que sigui amb una pinça al nas i quan falti un minut perquè tanquin els col·legis, et planteges si votar Ada Colau o Gabriel Rufián, com et fa sentir que això sigui un element present en aquesta campanya?
[00:48:36] Speaker C: Són dues preguntes diferents.
Però sí, sí. Respecte al fet concret de tant votar Norfa, que no sap què farà, jo només demano que sigui... O sigui, si m'ho demanen, aquella gent que m'ho ha demanat, dic, voteu en clau antifeixista, feu el que pugueu.
Doneu-li importància relativa. O sigui, és molt important, no? Perquè cap vot d'esquerres, independentistes, antifeixistes, quedi a casa. Això ho tinc claríssim. Però escolteu, la batalla seran els 1.500 dies que vindran després i encara estarem aquí. Si jo t'he dit ara que el País Basc, totes les enquestes, ja veiem un mapa que s'assembla al 33, és a dir, tot de blau excepte País Basc i Catalunya, País Basc excepcionalment amb un 15% pel bloc reaccionari, Catalunya ja ho veurem, entre tenir 8 diputats a 48, potser en tenen 12, potser en tenen 10, ja ho veurem.
L'altre em fa ser terriblement incòmode.
i una mica trasbalsat, i una mica com de retrocés, i a més tu ho has dit cronològicament, és a dir, jo sempre he tingut d'opinió, bueno sempre, jo, sense allò, ho dic compartida amb altres persones que admiro molt i amb la qual discrepo també moltes coses, que a partir del 19 no estem en un procés de derrota de l'independentisme.
Estem en un procés d'autoverrota. És a dir, aquells anys que ens inflingim a nosaltres mateixos sense ser capaços d'utilitzar el nostre potencial democràtic. I d'aquí parlo de criatura. No és que Pedro Sánchez sigui molt intel·ligent i que l'amnistia... No, no, no. És que és realment que des del 2020 no hi ha una sola instància per dir com seguim avançant, no? I ho dic perquè a vegades la memòria es curta.
Primer a consultar Berenys, Els que se'n relleneren d'aquí, n'haurem de... De 555 al 9 d'octubre, quina és l'escala del següent pas.
Però el que dius tu, aquesta impulsió del procés, ens fa tornar enrere. Quan t'has d'anar endavant... I això també és una altra derrota.
La meva mare va arribar aquí al 73, venia de Zamora.
O sigui que estan descobrint ara Jordi Pujol, estan descobrint el Suc, estan descobrint Benet, estan descobrint Candel. Aleshores, John Luce, o l'actualista del concepte de Txarnego, em sembla dientològicament impracticable. Dientològicament impracticable, perquè a més és... I ara, digueu-me, com l'extrema dreta, que la culpa és de l'emigració.
Aquests es dediquen al mateix.
en un país que en els darrers 20 anys demogràficament ha acollit més d'un milió de persones de 187 procedències diferents que parlen 300 llengües distintes, jo els diria, si ho vam fer aleshores, allà a Santa Coloma on va néixer la normalització lingüística, per exemple, Ho podem tornar a fer, però no depèn només d'un pacte per allà dalt. Depèn del dia a dia de la societat i depèn de què. A mi el que em preocupa és que vivim en societats segregades.
El fantasma de la segregació social hi ha plena per Catalunya.
Són zones molt distintes on les condicions de vida són radicalment diferents.
[00:52:02] Speaker B: Ara amb aquesta conversa m'hi estaria mitja hora més o una hora més, però hem d'acabar per raó de temps i del format. I abans d'acabat, no volia deixar de preguntar-te pel Guillem Agulló, el qual, després de dècades de lluita per part de la família perquè hi hagués un reconeixement institucional i una reparació formal del seu assassinat l'any 93 per part d'un grup feixista, finalment ha estat reconegut com a víctima del terrorisme.
Et volia demanar dues coses. La primera, com has viscut aquest reconeixement? tu que has tingut tant de compromís, tanta relació amb la família i tant de compromís amb la memòria del seu cas.
I la segona, fins a quin punt és, entenc que jo ho respecto profundament, que és una reivindicació de la família, però fins a quin punt aquest reconeixement com a víctima del terrorisme, el concepte terrorisme, que és un concepte molt qüestionat històricament per l'antifeixisme, per l'esquerra, per l'independentisme, si no es paga de vegades, si no es fa de vegades una concessió massa gran, en termes de memòria històrica a l'hora de, per trobar un punt mig, comprar conceptes que s'havien combatut, com aquest mateix de víctima del terrorisme.
[00:53:13] Speaker C: Faig cronològic, eh?
Home, la primera sensació, la primera, i fonamental i més bàsica, és, òbviament, que ahir quan va sortir la notícia vaig pensar, no?, amb en Guillem Para, amb la Carme, amb l'Abadlem i amb la Carmina.
Era un sentiment, et diré, no vull dir agradolç, perquè no és agradolç, però el primer sentiment era d'un agraïment infinit al que ha fet aquesta família.
perquè aguanta 33 anys contra tots els elements, tots els silencis i moltes discriminacions.
No és fàcil, per tant, un agraïment i penso que és un acte de justícia bàsica i elemental.
La segona, que és obligada i que és un mirall del temps també, que hagin hagut de passar 33 anys, categoritza i defineix molt bé quin és el caràcter de la democràcia espanyola en segons quins àmbits, com diria l'estimat Xavier Binadé, que l'estat, la tecnocràcia de l'estat mai ha vist l'acció de la dreta com un problema, sinó com un aliat formal o informal.
En la mesura en què Guillem és assassinat per un grup que es diu Marçal i l'Esquartorreig, a l'abril del 93, però uns mesos abans ha mort Lucrecia Pérez a Madrid, assassinada per bases autònomes, un grup neonazi, i un any abans ha mort a part de la Ciutadella Sonia Rescalvo, persona transsexual.
per una ocasió ja Vanguardia Nacional Revolucionària també de caràcter neonazi.
I fa pensar moltíssim, em fa pensar que fa un any i mig el nou govern de Salvador Illa va dir que aquest any no hi havia Premi Guillem Aculló i ho vam rearrestar ràpidament gràcies a una carta claríssima de la família Guillem Agulló. Aquest premi ara serà el 21 de desembre al Parlament de Catalunya.
I després entres en un tema que no sé si soc capaç de resumir-ho en dos minuts.
Hi ha una part que veig molt raonable en perspectiva de drets humans de totes les entitats que fa 50 anys, des de la transició, intentaven recordar i rememorar, i que no caiguessin en l'oblit, les víctimes, les altres víctimes de la transició.
Ja sabeu que la transició violenta portuguesa va deixar 18 morts, la transició pacífica espanyola va deixar 618. Bueno, en fi, no és cosa de regles, però molta gent ha quedat oblidada. Digue-li Gustau Muñoz, digue-li, etcètera. El reconeixement de les altres violències.
És veritat que això seria un debat filosòfic que jo estaria encantat de fer amb tu durant dues hores. sobre la càrrega ideològica, política, esbiaixada del concepte terrorisme. Recordo la conferència...
Mediterrània, Euro-Mediterrània, el 2005, quan la guerra de l'Iraq, que no es van posar d'acord amb la definició de terrorisme. Els estats no volien que inclouessin el que estaven fent a l'Iraqu, que era por terrorisme d'estat.
[00:56:24] Speaker B: O el que de vegades havien fet de portes endins.
[00:56:26] Speaker C: Exacte, sí, sí, sí. I de fet, el mateix Suprem nega que l'alt fos un regne terrorista, perquè hi havia aquesta component tan esbiaixada i tan estigmàtica de què és i què no és.
Però, al final, jo crec que el reconeixement em pesa molt més. Disposat al debat ètico-filosòfic, el reconeixement d'una persona que és el savi Norma Zaval, que ens ha deixat aquest estiu, que és qui havia treballat el mapa dels sofriments inacabats que deia el País Basc, que agafava totes les violències, totes, eh? L'exercici de pareta, l'exercici de pàtria en basc espanyol, la tortura, les detencions... Crec que contribueix a la tasca imprescriptiva de la memòria i que el que obria ahir el reconeixement per part del govern, per tant de l'estat espanyol, que Guillem Agulló és víctima d'un terrorisme d'ultradreta, Com ho va ser Iolanda González als 77?
Com ho va ser tanta...
[00:57:24] Speaker B: Com a mínim acredita que el crim va ser polític i no va ser...
[00:57:27] Speaker C: Clar, el que sabíem des de... Una batalla entre bandes. Això vol dir que el drama, tragèdia democràtica, és que el que ja sabíem, la nit de l'abril del 93, en què ens furten a Guillem, i hagin hagut de passar 33 anys, era veritat social, ara és veritat institucional.
Això des del punt de vista de la triada de drets humans, reconeixement, reparació, garanties de no repetició, és fonamental. I tant de bo tinguem consciència, com han fet els periodistes Miquel Ramos i David Bowie, quan recollien els crims d'odi des de la transició cap aquí, som més de 100 persones. I sortim allà al carrer i diem quantes víctimes d'odi hi ha a l'estat espanyol. i estic convençut que gran majoria no diria que són 100 persones les que han perdut la vida assassinades per l'odi racial, xenòfob o transfob. És un debat, però jo crec que és una victòria aclaparadora de la memòria contra l'oblit, amb les circumstàncies innegables que es produeixi, preferiria que no s'hagués produït en campanya electoral.
Pensant en la família, pensant en la meva estimada família que hi hem hagut jo.
[00:58:42] Speaker B: David Fernández, ha estat un plaer. Moltes gràcies per haver vingut a l'Ataca d'Oli.
[00:58:45] Speaker C: Gràcies per la incisió.